entre, hacia, hasta, para, por, según, sin

15 de març 2019

9 de juny 2019

Amb: Rossella Biscotti, Manon de Boer & Latifa Laâbissi, Valentina Desideri & Stefano Harney, Fernando Gandasegui, Jon Mikel Euba, Quim Pujol, Alex Reynolds, María Salgado y Marc Vives. Comissariada per: Anna Manubens.

El títol d’aquesta exposició és una seqüència extreta de la llista de preposicions que algunes memoritzem a l’escola. Les preposicions semblen no tindre un valor semàntic autònom o complet i, no obstant això, donen forma al sentit d’una frase des d’intervals sintàctics aparentment menors. Sembla que tinguen menys potència que un nom o un verb, però llegits l’un darrere de l’altre semblen just això: potència. Són una successió d’arrancades, d’espentes, de pulsions, de desitjos que fins i tot no saben a què es dirigeixen o entre quines dues coses faran de plec. entre, hacia, hasta, para, por, según, sin s’ocupa d’allò que el que és menor fa al que és major.

L’exposició està dedicada a les posicions intermèdies —pre-posicions, post-posicions, quasi-posicions— entre posicions estables i llegibles. És fruit d’una fixació pels lapses borrosos que envolten la terra ferma de la nitidesa. Es deté en el que succeeix entre una decisió i la següent, en particular quan les separa un imprevist. Quan en la trajectòria prevista, de sobte, s’intercala un tall, un buit, una bifurcació.

En alguns casos el tall s’assembla a un accident, com en les obres de Marc Vives o Rossella Biscotti. En uns altres s’assembla més a un cantussol que insisteix a rondar-nos de manera que afecta el que fem, com va fer Gordon Matta-Clark al llibre de María Salgado. I a vegades, amb sort, el tall és plaent i és llavors molt fàcil deixar-se moure per això, com el que va donar lloc a la pel·lícula d’Alex Reynolds. En qualsevol cas, el que subratlla l’imprevist és un plec entre l’agència i la paciència. Entre el que voldríem veure passar i el que ens passa. L’exposició observa pràctiques pacients; obres que treballen amb el que les treballa.

Contra el projecte com a decisió purament volitiva, autònoma i dirigida —fantasia neoliberal—, l’exposició es decanta per pràctiques que fan amb el que pot (sobre)vindre. Obres que van resultar de la capacitat d’integrar-ho o que proposen estratègies per a poder continuar fent malgrat això, amb això, enfront d’això, com el text de Jon Mikel Euba o la pel·lícula de Manon de Boer.

A més d’incloure obres que habiten l’interval o parlen de com habitar-lo, entre, hacia, hasta, para, por, según, sin funciona com a interval. L’exposició vol engrandir l’espai-temps a l’ENTRE, és a dir, servir d’ocasió perquè alguns artistes puguen clavar les dents a alguna cosa que els mastega, però sense (SIN) obligar-los a arribar a un resultat fix, definitiu o estable. Per això la seqüència del títol s’obri amb “entre” i es tanca amb “sin”.

Ací la idea és que el motor que propulsa una pràctica artística ve d’abans i seguirà després de l’exposició. Entre els dos punts, es tracta de sostindre aquells impulsos, d’acompanyar un temps de prova o de facilitar que es reprenga el que d’una altra manera no deixa de posposar-se. La cinta adhesiva negra ens serveix per a assenyalar alguns buits amb els quals arranca l’exposició. Corresponen a l’espai reservat per a artistes que han començat a treballar en alguna cosa que encara no té materialització. És el cas de Manon de Boer & Latifa Laâbissi, Valentina Desideri & Stefano Harney, Fernando Gandasegui, María Salgado i Marc Vives.

Del que faran, ni podem ni volem preveure gran cosa, però sí que es poden explicar els motius que ens van portar a començar aquests processos. Processos, tots aquests, vinculats d’una manera o d’una altra a l’intermedi, al residu, als espais vacants (com el mes d’agost o les retallades de sòl de Nova York).

En aquest llibret es recullen tant els punts d’arrancada d’aquests processos com components textuals de les obres ja exposades. Més que acompanyar l’exposició, aquesta publicació, en forma part.

El 18 de Maig (poc abans del tancament de l’exposició), compartirem el que va passar en i pels buits.

Vistas de la exposición en EACC © Ester Pegueroles

Vistes de l’exposició en EACC © Ester Pegueroles.