Aveïnaments discrets

16 d'abril 2010

27 de juny 2010

Avui en dia, tant l’economia com les pràctiques culturals han cedit a l’efecte de la deslocalització. Les grans manifestacions artístiques funcionen davall una il·lusió de diversitat basada tant en la constant migració a països «exòtics» com en l’organització d’actes que barregen distints horitzons. Les pràctiques culturals deuen la seua existència al fet de comprimir el temps i l’espai per a aconseguir una necessària mediatització que permeta la connexió ineludible per a reivindicar la intenció d’estar «a tot arreu i al mateix temps».

Estos actes no són més que la il·lusió d’un desplaçament. Són en realitat aparicions virtuals d’un mateix centre, d’un epicentre dedicat als interessos d’un mercat sostingut gràcies a la sobreexposició. Estes compressions, imprescindibles per a la demanda d’una velocitat generalitzada, únicament permeten la difusió d’una cultura del «talla i enganxa»que arriba anestesiada i que impedeix qualsevol reflexió, retrocés o distanciament propici a l’anàlisi.

En este context es planteja el qüestionament de l’espai expositiu, dels programes, dels artistes convidats… per a apropiar-se dels espais perifèrics generant pràctiques a llarg termini.

Relocalització serà la condició d’una possible reapropiació d’este espai on puguen tindre lloc experiències favorables a «…la creació d’aveïnaments discrets, la dispersió de partícules… a la proposta de fronteres en l’extensió, a la complicació de concentracions, la captació d’explosions, al reagrupament de multituds…» (Peter Sloterdijk).

Esta reconsideració de l’aspecte local no té vocació d’oposar-se al global o de proposar una visió proteccionista, sinó que ofereix un espai de partició, un temps necessari per a l’intercanvi que permet una lògica de participació: la possible revelació d’un genius loci.

Estes són també les pràctiques que hauríem de plantejar-nos per a no fer de l’exposició un simple contenidor d’obres concentrades en un lloc i en un temps donats, com un producte manufacturat per al consum cultural, una oferta sense participació que el públic únicament pot acceptar o rebutjar. Rebutjats «els productes» és necessari proposar noves experiències per a iniciar la realització d’obres que no seran més que el resultat d’un passatge, d’una etapa prèvia a la seua distribució en el mercat. És necessari establir noves regles de cohabitació entre els protagonistes.

Des d’eixa perspectiva, l’Espai d’art contemporani de Castelló ha convidat quatre artistes i un escriptor per a imaginar, junts i en relació amb el context de la ciutat i les seues particularitats, una exposició que no serà simplement la suma de pràctiques diferents, sinó el concert d’un tot conjunt, tocat i compartit mentres dure la seua estada.

Els artistes Bernard Bazile, Denicolai & Provoost, Antonio Ortega i Cesare Pietroiusti han proposat les modalitats d’un escenari la realització del qual —que s’estendrà al llarg de la durada de l’acte— tractarà d’experimentar les condicions d’aparició i recepció dels respectius projectes.

Pel lloc de l’exposició —utilitzat com a laboratori en l’espai de la ciutat—, per les pràctiques de la quotidianitat en la seua transformació artística, per la circulació i el desplegament d’imatges i de sentit en allò que és real, per la invitació al públic a prendre part en estes manifestacions i a convertir-se’n en els principals actors, esta exposició s’eregeix, abans que res, en una suma d’«activitats» que propicien l’expressió d’un interès comú per l’intercanvi.

Una publicació setmanal, alhora bitàcora i suport addicional a una altra mena d’iniciatives, es farà ressò al llarg de l’exposició dels projectes i del seu desplegament. El conjunt de totes aquestes publicacions constituirà una edició numerada i certificada pels artistes.