« Espaididàctic / 2012

— Instantànies. Accessos indirectes a la cultura contemporània

11, 12 i 13 de juliol

Instantànies. Accessos indirectes a la cultura contemporània  és un curs d’estiu obert i interdisciplinari realitzat en col·laboració amb la Universitat Jaume I de Castelló. La present edició aglutina deu persones que a través del seu treball, idees i investigacions ens permeten reflexionar sobre diferents àmbits de la quotidianitat.

També s’han buscat uns certs vincles geogràfics entre els participants a fi de partir de realitats locals que ens permeten entendre millor fins a quin punt la globalitat i la localitat configuren un tot del qual resulta impossible desprendre’s.

Finalment Instantànies té la intenció de continuar sent, en la mesura de les nostres possibilitats, una plataforma de debat que ens ajude a plantejar-nos el nostre paper com a ciutadans però també a analitzar aquells models tant socials, polítics, econòmics o culturals que conformen les nostres societats contemporànies.

INSCRIPCIÓ
Dirigit a: estudiants, professors i persones interessades en general
Nombre màxim d’assistents: 50
Durada: 20 h
Crédits reconeguts per l’UJI: 1

Preus 
· 50 euros per a alumnat (s’ha d’adjuntar el carnet d’estudiant)
· 70 euros per a professorat i SAUJI
· 80 euros per al públic en general

Formalització de la matrícula
La matriculació es pot fer únicament per Internet, en la pàgina: http://inscripcio.uji.es/


Dimecres 11 de juliol / 9.30 h

Recepció i entrega de material

Dimecres 11 de juliol / 10.00 h
Inauguració


CONFERÈNCIES

Dimecres 11 de juliol / 10.30 h
Conferència en castellà
A càrrec de Simona Levi

PER A QUÈ SERVIXEN ELS ARTISTES?. ART I PART EN L’ERA DIGITAL
Context: crisi econòmica sense precedents.
Dos dels grans «fenòmens» de saqueig i privatització desbocats sobre els quals s’ha fundat aquesta «crisi» veuen els artistes, de manera més o menys voluntària, com a principals agents.
1. En un primer lloc, deixar degradar les zones cèntriques de les ciutats. Després s’aprofita o es força l’arribada d’artistes que recuperen l’entorn revalorant-lo sense necessitat d’inversió social. Este efecte «bohemi» encoratja que el capital privat compre i conseqüentment especule, cosa que permet l’expulsió dels habitants naturals dels barris a través d’una pujada insostenible dels preus. La famosa bombolla immobiliària.
2. El segon «fenomen» sorgeix directament en nom dels artistes. En un intent de sobreviure, el sistema ja obsolet està desenvolupant l’esforç més gran de privatització del coneixement mai intentat des de la invenció de la premsa. Som testimonis diàriament de fanàtics atacs als drets civils i d’accés al coneixement en nom dels artistes i de l’incongruent concepte de «propietat intel·lectual».
Observant ambdós «fenòmens» sorgeix una pregunta: Els artistes es donen per al·ludits?

Dimecres 11 de juliol / 12.00 h
Conferència en castellà
A càrrec de Carles Feixa

LA JOVENTUT EN IMATGES: PRESENTACIONS I REPRESENTACIONS
Les cultures juvenils espectaculars converteixen el fet d’estar sota vigilància en el plaer de ser vistos. (Hebdige 1988: 8)
En l’espai públic, els joves veuen i són vists, poden ser tractats (per la societat i les seues agències de supervisió) i retratats (per una càmera fotogràfica). El resultat és una forma deperformativitat, mitjançant la qual el jovent s’(auto)presenta i alhora és (re)presentat (cosa que pot causar indiferència o interès, atracció o pànic). En la seua obra Hiding in the light(1988), Dick Hebdige reflexiona sobre les formes de representació de les cultures juvenils a través de la fotografia com un procés que oscil·la entre la vigilància (surveillance) i l’exhibició (display). La primera forma de representació es remunta al «descobriment» de la delinqüència juvenil i a l’interès de les institucions de l’ordre per a controlar, retratar i vigilar els joves «desviants».
La segona es remunta a l’emergència del mercat adolescent i a l’interès de les indústries del lleure en el jove com a objecte de consum. La ponència proposa un viatge per les formes de representació visual de la joventut en la història, i acaba amb una reflexió sobre les cultures juvenils contemporànies.

Dimecres 11 de juliol / 16.00 h
Conferència en castellà
A càrrec de Manuel Ramírez Giménez

VINCLES D’AMISTAT
L’edició com a art de mediació entre el món de la creació i el dels lectors. Trenta-cinc anys d’experiència ininterrompuda com a editor permeten donar una visió panoràmica en l’evolució de l’art d’editar. Tant del desenvolupament de les tècniques de publicació i la seua influència en el de la mateixa tasca d’editar, com la relació de l’editor amb les evolucions del mercat i dels mitjans de comunicació o amb una societat que aposta, generalment, primer per la quantitat que per la qualitat o per l’aspecte massiu i gregari primer que pel singular. També la més personal del compromís de l’editor amb si mateix i amb l’edició com a forma de vida i l’establiment de vincles d’amistat entre ell i la lectura i la literatura, així com amb els seus autors i lectors i d’aquells amb estos.
El llibre literari i de pensament com a pretext per al gaudi i l’exercici en l’adquisició de coneixements i el desenvolupament de la sensibilitat. La literatura i la lectura com a refugi que esdevé companyia. I l’edició com a pedagogia o art de la seducció.

Dimecres 11 de juliol / 17.30 h
Conferència en castellà
A càrrec de Cristóbal Pera

LA CULTURA DE LA SALUT ÉS LA CULTURA DEL COS
El cos humà és, en major o menor mesura, un espai vulnerable, progressivament deteriorable com a espai biològic i, per essència, caduc. Tanmateix, mitjançant un estil de vida saludable, és possible reduir-ne la vulnerabilitat, fer més lent i menys profund el seu ineludible deteriorament biològic i, com a conseqüència d’estes cures, afegir més anys a la seua vida, des de la seua assumida caducitat. Tot això sempre que el prolongat període d’envelliment valga la pena de ser viscut, ja que és de trellat reconèixer que l’objectiu no és «afegir anys a la vida, sinó vida als anys».
La predominant cultura de la malaltia (a vegades, fins i tot, més interessada en la contínua «modificació del cos», sotmesa a l’exigent pressió del mercat) ha propiciat el desenvolupament d’una medicina mediàtica i comercialitzada. Per contra, l’objectiu de la cultura de la salut, entesa com la recerca i el manteniment d’un estil de vida saludable, no és simplement sobreviure com siga, sinó aconseguir que els anys que hagen de ser viscuts ho siguen amb la millor qualitat de vida possible, tant físicament com mental i social.
Al cap i a la fi, la cultura de la salut és la cultura de l’atenció del cos, construïda sobre el coneixement teòric i l’experiència personal de la realitat biològica de l’espai corporal, del seu ús apropiat, de les conseqüències negatives derivades del seu llarg i continuat ús i dels seus abusos, d’un cos seient de la seua condició humana, basada en el llenguatge, el pensament i la consciència personal.

Dijous 12 de juliol / 10.30 h
Conferència en català
A càrrec de Salvador Cardús

LA IDENTITAT ÉS UNA PELL?
Per a poder comprendre adequadament els nous desafiaments identitaris de les societats plurals i diverses no hi ha prou amb constatar els canvis que s’hi produeixen sinó que cal canviar els models d’anàlisi. Una concepció forta, essencialista podríem dir, d’identitat —de gènere, nacional, religiosa…— potser era adequada en altres èpoques, però és absolutament inadequada per a les societats actuals. És en aquest sentit que defenso una proposta alternativa que ens allunya de la «histèria identitària» (tal com l’ha definida Éric Dupin), i que consisteix a posar l’accent no pas en els continguts diferencials de les suposades identitats, sinó en les xarxes de relacions en què se sustenten. És en aquest sentit que dic que les identitats no són uns «continguts», sinó uns «contenidors». O, encara millor, una pell.

Dijous 12 de juliol / 12.00 h
Conferència en català
A càrrec de Marina Subirats

VIOLÈNCIA MASCULINA I TALENT FEMENÍ EN EL MÓN ACTUAL
En aquesta intervenció Marina Subirats plantejarà la que em sembla una de les qüestions fonamentals de les societats actuals: l’excés de violència, conseqüència d’una educació de gènere masculí que encara emfasitza l’enfrontament i la competitivitat com a valors cabdals per als homes i per a la societat, i la necessitat d’anar reduint aquesta violència a partir d’una intervenció de les dones més decidida i més forta que en l’actualitat. Diversos aspectes seran abordats en relació amb aquest tema:

— Són els homes més violents per naturalesa que les dones? Poden canviar?
— És la violència encara necessària, seguint l’esquema darwinià de lluita per la vida, en les nostres societats?
— Són portadores les dones d’un altra classe de valors? Son útils aquests valors en les societats actuals?

Sobre la base d’aquestes preguntes anirem veient les relacions entre homes i dones, i quines són les vies que caldria emprar en l’actualitat per a reequilibrar una societat que s’està mostrant excessivament destructora i que crea un conjunt de perills fins i tot per a la supervivència humana mateixa.

Dijous 12 de juliol / 16.00 h
Conferència en castellà
A càrrec d’Amador Fernández Savater

LA CRISI DE LA CULTURA DE LA TRANSICIÓ I LA REBEL·LIÓ DELS PÚBLICS
Setembre, 1987. El Reial Madrid s’enfronta al Nàpols de Maradona amb el Bernabeu tancat al públic per sanció disciplinària. El partit es retransmet íntegrament per televisió. El filòsof francés Baudrillard va trobar en aquest acte la metàfora exacta de la nostra organització social: «Els assumptes de la política mateixa han de desenvolupar-se en certa manera davant d’un estadi buit (la forma buida de la representació) del qual s’ha expulsat qualsevol públic real en la mesura que és susceptible de passions massa vives i d’on només emana una retranscripció televisiva (les pantalles, les corbes, els sondejos)».
La cultura consensual (o «Cultura de la Transició»), que va governar sense rèplica a Espanya durant els anys 80 i 90, és efectivament un sistema d’informació centralitzat i unidireccional, on els experts i els intel·lectuals mediàtics tenen el monopoli de la paraula, les audiències estan sotmeses i hi ha temes intocables.
Espanya, 2004. El que ocorre després de l’atemptat terrorista del 11-M (de)mostra que el públic té autonomia respecte a la cultura consensual. Les audiències es rebel·len, es converteixen elles mateixes en mitjà de comunicació. L’«estadi buit» de la representació entra en crisi. Ara el públic esbronca, xiula, boicoteja o simplement es mostra indiferent a la seducció.
La crisi de la representació travessa avui tots els ordres: cultural, polític, mediàtic, intel·lectual, educatiu, etc. Per tot arreu sorgeixen nous «col·lectius d’enunciació»: veus inesperades. I «enunciats impossibles»: mirades imprevistes i subversives sobre el món. Són veus «fora de lloc» que sobreïxen dels límits de les institucions tradicionals (partit, mitjà, sindicat, museu, universitat), i democratitzen la producció de sentit.
El 15-M ha fet definitivament visible per a tot el món esta crisi, esta obertura i este nou poder social.

Dijous 12 de juliol / 17.30 h
Conferència en català
A càrrec d’Isa Campo Vilar

ELS TEMPS DE L’ESCRIPTURA D’UN GUIÓ
Quan es parla de guió cinematogràfic, s’acostuma a pensar en aquell text escrit que el director farà seu i rodarà. Així concebuda, la feina del guionista acaba abans del rodatge i fins i tot de la preproducció, que és el moment on es produeixen les primeres divergències entre la realitat i el desig.
A mi m’agrada treballar de manera que el guió no s’escrigui només sobre el paper i que continuï durant totes les fases del film: càsting, rodatge, muntatge, correcció de color, banda sonora i mescles de so. Sortir a localitzar amb el director permet repensar les seqüències segons els espais triats, i sempre és més ric adaptar les frases escrites als actors que encarnaran els personatges.
I tampoc podem donar per tancat el guió després del rodatge, perquè arriba el muntatge, moment en què amb totes les cartes sobre la taula s’ha de veure en què es pot convertir el que s’ha rodat. I rarament hi ha una sola opció, o una sola opció bona. Però és que en cada fase la pel·lícula és susceptible de convertir-se en quelcom diferent: el sol fet de desplaçar la música uns segons, abans o després d’una mirada, alterarà l’emoció i la comprensió de la seqüència.

Dijous 12 de juliol / 19.00 h
Projecció de la pel·lícula La noche que no acaba, d’Isaki Lacuesta

Divendres 13 de juliol / 10.30 h
Conferència en castellà
A càrrec d’Ana Romero Sire

ART EN PAPER I LIMINALIDAD
Podem visualitzar este llindar de la liminaritat com un espai cultural que ja poc té a veure amb els límits. Ocupa un espai d’art a part, suficient com per a desenvolupar el seu propi registre. L’emergència de l’art en paper al voltant del món i dels artistes que gasten el paper com a mitjà d’expressió artística il·lustren la possibilitat d’eixa nova pràctica liminar en el llindar que desafia els límits de l’art conegut.
No és un art principalment per a galeries i museus, ni és un art que haja sorgit necessàriament del que s’aprèn en les escoles d’art, ni depèn completament dels circuits de producció cultural de les indústries culturals professionalitzades. Però sí que és un art que existeix amb el seu propi espai en l’ombra, al marge de l’espai de l’art contemporani. És un art que sorgeix entre individus que sovint es consideren aliens al sistema de l’art (com a institució). I que, com a tals, prescindeixen del discurs de la por —del pànic, jo diria— en què la institució artística contemporània ha caigut davant del públic i amb el propi art per la seua manca de connexió amb si mateix. Noms emergents com Peter Callesen, Bovey Lee, Jen Starck, Aoyama Hina, Violise Lunn o Cybele Young il·lustren esta sorprenent explosió.
L’emergència en la darrera dècada d’un art liminar en paper ens permetrà observar distints processos que estan latents com a corrents subterranis de la cultura contemporània i que qüestionen la naturalesa normativa de l’art actual «normal». L’auge del DIY i el crafting contemporani o la democratització de l’art a través dels seus mitjans per analogia amb el mateix desenvolupament en la xarxa i en altres arts com la música són el context en què s’emmarquen les actuals condicions de producció cultural d’estos artistes. Al llarg de la presentació s’examinarà com es construeix esta pràctica artística liminar i de quina manera difereix d’altres espais de creació contemporània més coneguts.

Divendres 13 de juliol / 12.00 h
Conferència en castellà
A càrrec de Marta Sanz Pastor

PER QUÈ NO VAIG ELEGIR ESCRIURE NOVEL·LA NEGRA: L’ESCRIPTOR ENFRONT DEL CAMP CULTURA
Els escriptors —i, per descomptat, les escriptores— són menys lliures del que creuen. Les seues opcions estan condicionades, en major o menor mesura, per les coordenades d’un camp cultural, d’un discurs hegemònic i d’una ideologia invisible enfront dels quals es pot ser més o menys contestatari o assertiu. L’elecció d’un gènere, una temàtica, un estil o un to, fins i tot la mateixa decisió d’escriure literatura, es relacionen amb l’experiència vital, però també amb les exigències d’una intenció comunicativa, feta text literari, que no es desvincula del context en què es produeix. Enfront dels ensenyaments romàntics sobre el caràcter quasi religiós de l’escriptura, en l’ofici de l’escriptor resulta difícil separar l’aspecte íntim del públic i l’individual del col·lectiu.
Aquesta és la perspectiva teòrica que aprofita com a punt de partida per a tractar d’aportar una interpretació personal de conceptes com literatura, literatura política, subversió o llenguatge artístic. I, sobretot, és la base per a esbossar una explicació sobre per què vaig escriure dues novel·les que són negres i, alhora, no ho són gens: Black, black, black i Un buen detective no se casa jamás.