« Espaididàctic / 2005

— Taller Miralda

A tota festa local li correspon el sosteniment d’una tradició que, a l’empara del ritual i del símbol, és elaborada i assimilada per la població. Esta representació comporta el manteniment d’una classe de relacions, tant institucionals com col·lectives. La festa també possibilita un temps catàrtic, i la seua aparent transgressió s’integra dins d’un ordre acceptat per la majoria de la població. Cada tercer diumenge de Quaresma, la ciutat de Castelló adopta física i socialment estes relacions de ruptura.

El so de la primera mascletada irromp com a expressió ensordidora d’allò que va més enllà dels límits. A partir d’ací, i després de la inauguració de l’Hostal del Vi, el tramús i el cacau es converteixen en elements simbòlics acompanyats de llonganissa seca, xoriço i botifarra. Tot això acompanyat de vi. Per altra banda, cal ressaltar que el groc, juntament amb el roig i el verd, configuren els colors de la bandera de la ciutat. A ningú se li escapa que el color verd es troba en el mocador que, combinat amb la brusa negra de camperol, ha de lluir tot amant de la festa i, fins i tot, en la seua cinta commemorativa que, anualment, es reparteix entre la població. El seu lliurament suposa, sense pretendre-ho, una performance pública. A tot això cal sumar el rotllo que, revestit de confeti, s’adhereix al llistat d’elements simbòlics ací apuntats.

Tant el pregó com la romeria dels canyes, o l’ofrena a la Mare de Déu del Lledó són exemple d’actes tradicionals, desenvolupats al llarg de la setmana, amb els quals la població s’identifica i es reconeix. Actes que culminen amb el Magdalena Vítol, catarsi final, fi de festa, abans que tot torne a la «normalitat». No podem oblidar que la icona principal de la festa és la gaiata:  «monument de llum i color sense fum ni foc». En la seua formalització apareixen, directament o indirectament representats, els elements simbòlics anteriorment citats. D’esta manera, la gaiata renova el vincle entre la ciutat i la seua tradició. Finalment, cal assenyalar l’himne de la ciutat, el rotllo i canya, que conjuntament amb l’esclafit del masclet configura la banda sonora que contamina cada racó de la urbs.

La intensitat amb la qual la ciutat de Castelló viu les seues tradicions i festes populars —esta capacitat per a transformar-se sobtadament en un escenari altre, activat per normes, hàbits i recorreguts nous— se’ns brinda doncs com una situació d’anàlisi obligada, i ja no només en el marc del projecte que ara ens ocupa, sinó des d’una perspectiva més àmplia que té en la ciutat, en el territori geogràfic i en els seus processos de construcció social, política i econòmica, un material de vital importància per a vehicular els nostres projectes artístics.

Per portar a terme, amb el rigor i respecte necessaris, un projecte sobre les particularitats festives i folklòriques de la ciutat de Castelló, hem plantejat la celebració d’una sèrie de tallers de caràcter teòric i pràctic que, de la mà d’Antonio Miralda i al llarg de l’any 2006, analitzen alguns dels trets identitaris d’esta celebració: monument, llum i gastronomia.