« Espaiobert

— Hàbitat Artístic Castelló 30.05.14 – 31.08.14

La present edició d’Hàbitat artístic Castelló és el fruit de la col•laboració establida entre l’Excel•lentíssim Ajuntament de Castelló i l’Espai d’art contemporani de Castelló. L’actual proposta acull els treballs realitzats per Adrián Samit (GlogauAIR), Agustín Serisuelo (Terrain vague), Carlos Montaño (Qandil), Gema del Rey (Ni xitxa ni llimonà), Mauro Guzmán —Studio Brócoli— (Luna o naranjas). Tot això davall el comissariat de Lorenzo Sandoval.

Fins a quin punt —em preguntava— hauria canviat la meua investigació si haguera decidit narrar-la d’una manera distinta? Era, esta, una qüestió que estava provocada per la meua recent lectura dels Exercises de Style de Raymond Queneau, en què un esdeveniment absolutament banal es narra de noranta-nou maneres distintes, amb efectes totalment hilarants.

Carlo Ginzburg, El ojo del extranjero[1]

Potser es tracte finalment de fundar la nostra pròpia antropologia: la que parlarà de nosaltres, la que buscarà en nosaltres el que durant tant de temps hem copiat dels altres. Ja no l’exòtic sinó l’endòtic.

Georges Perec, L’infra-ordinaire[2]

La prospectiva és un conjunt col•lectiu de pensaments, interessos, sentiments i sensacions que projecten, a partir d’una metodologia, una imatge estructurada per a la construcció d’un futur compartit.

Yezid Soler B, Prospectiva. Visión y construcción de futuros[3]

Però quan els historiadors s’ocupen d’estos assumptes en el seu programa, potser preferiran abordar la seua «explicació coherent del canvi en el passat» de manera ecològica, per dir-ho així, més que com a geòlegs. Potser preferiran començar amb l’estudi d’una «situació» que encarne i exemplifique l’estructura estratificada d’una societat però que espente la ment a concentrar-se en les complexitats i les interconnexions de la història real.

Eric Hobsbawm, On history[4]

Hàbitat

En esta quarta edició de les beques Hàbitat Artístic, convocades per l’Ajuntament de Castelló, es busca encertadament l’expansió dels mitjans artístics que hi han de participar. D’acord amb eixe objectiu, s’ha iniciat la primera col•laboració amb l’Espai d’art contemporani de Castelló. Sens dubte, eixampla el radi d’abast de la promoció de l’obra dels seleccionats i aporta un entorn molt adequat a este nou hàbitat compost per més gèneres.

L’EACC coordina els projectes dels cinc seleccionats, i acull quatre dels artistes en la seua seu, que esdevé espai de treball; el cinqué desplega el seu projecte en GlogauAIR (Berlín), i manté correspondència amb la institució de Castelló. Este moviment d’integració de les beques amb el centre d’art contemporani suposa una estratègia en la qual els objectius s’uneixen d’una manera justa: l’EACC és des de la seua fundació una institució que opera com a centre de producció i promoció de la cultura contemporània de caràcter internacional però comptant amb una col•laboració continuada amb els agents culturals locals a través de les seues diferents propostes. En esta lògica de treball inherent és on este centre compleix, en col•laboració amb les beques, un altre dels seus objectius: localitzar pràctiques contemporànies rellevants i proporcionar als artistes un espai d’investigació formal i conceptual.

En el títol mateix de les beques s’apunta a una de les seues funcions principals: el reconeixement del territori. Es dóna suport a la creació local alhora que es posa en contacte amb agents internacionals. Este exercici, a través de la seua continuïtat en el temps, proporcionarà una interessant agenda de la pràctica dels artistes a Castelló i a la Comunitat Valenciana, i també generarà oportunes relacions amb creadors d’altres nacionalitats, tan necessàries per al desenvolupament de la carrera artística. Esta acció de prospecció sobre les coses contemporànies dóna sens dubte visibilitat internacional als artistes elegits, estimula els processos d’investigació i els situa dins de les narracions que es llegiran en un futur. Eixa mateixa pràctica prospectiva es pot extrapolar a la pràctica dels artistes seleccionats.

Exercicis de prospecció

La prospecció, segons el diccionari, té dos accepcions. La primera es refereix a una exploració del subsòl basada en l’examen dels caràcters del terreny amb la intenció de trobar-hi jaciments. La segona ens indica “exploració o anàlisi de possibilitats futures basada en dades o indicis presents”.[5] En els projectes que es presenten es poden localitzar una sèrie d’exercicis de prospecció que exploren la quotidianitat a través d’un joc d’associacions entre el territori, la història, el llenguatge, la producció simbòlica i la capacitat dels objectes de contindre narracions.

En l’articulació d’eixe mirar abans[6] amb vista al futur convindria rellegir —qüestionant-la— la pràctica que Lévi Strauss proposaria del seu sistema en el cèlebre Tristos tròpics, on situava la geologia com a model i metàfora dels seus estudis antropològics, en conjunció amb les eines marxistes que componien una lectura de les capes socioeconòmiques i les nocions freudianes que utilitzava per a comprendre els estrats de caràcter psicològic.[7] Si bé este nuc metodològic resulta més que estimulant, cal entendre eixa ja llunyana proposició des d’una aproximació crítica: és possible practicar la reducció d’una sèrie de realitats a d’altres? L’arqueologia apareixeria llavors com un mètode possible per a replantejar esta qüestió. Tal com Foucault la presentava, la seua noció d’arqueologia no és altre que una reescriptura.[8] Suposa navegar per formacions discursives no tractant de restaurar el seu origen sinó dirigint-se al cos mateix del discurs, a les unitats arquitectòniques que el conformen per a proposar un desplaçament respecte a les formes de narració de la història on, des de l’enunciat del filòsof, llisquen els focus d’interés. Este moviment sísmic mostra altres formes d’organització de la informació, que configuren un paisatge molt diferent de les relacions de poder[9] que emergeixen amb esta anàlisi i que avui és urgent plantejar: necessitem una reordenació dels estrats dels discursos per a poder presentar proposicions proactives.

En canvi, en eixa concepció arqueològica apareix una qüestió a tindre en compte que tracta sobre com podríem passar d’eixa concepció verticalista de la investigació històrica a incloure un altre eix de coordenades horitzontal. Amb la caixa d’eines proveïda des de l’arqueologia, Ginzburg presentava no sense polèmica[10] una altra manera d’enfocar les problemàtiques de construir el relat històric. L’autor més conegut del moviment historiogràfic de la microhistòria plantejava en la seua crítica a Foucault com donar veu en les narracions a aquells que no se situen en les posicions de poder, aquells que generalment han estat fora del radi de rellevància històrica. Des de la tasca gens simple plantejada en la microhistòria —com descobrir el filó de creences fins llavors ignorades?—[11] es traslladen els focus d’interés clàssics dels subjectes històrics d’investigació cap a elements que sorgeixen de la quotidianitat. Este desplaçament és d’una potència política extremadament interessant. En un moment en què hi ha una crisi extrema sobre els models de representació simbòlica, articular un reposicionament sobre què narrar i com fer-ho és no només necessari sinó urgent. És fonamental repensar com narrar-nos i començar a practicar-ho des de baix, tal com ja proposaven alguns historiadors des de fa dècades.[12]

Sens dubte, una de les preocupacions que apareix una vegada i una altra és la que es presenta des de diverses disciplines sobre com podem replantejar el fet de narrar la història. Són nombrosos els projectes que estan treballant sobre esta qüestió en art, tal com comprovem en els projectes dels artistes seleccionats en esta convocatòria. En la seua pràctica assagen eixe escriure segons l´expressió d´Eric Hobsbawm la història des de baix. D’ací que la prospecció, açò és, quina mena de jaciment estan localitzant, jugue un rol capital. A través dels focus d’interés que estan definint no troben pràctiques, objectes o històries a reconstituir sinó que a través dels seus projectes artístics defineixen models socials que estan desapareixent i dels quals podríem aprendre. Eixos mons que es comprimeixen entre els estrats de les narracions suposen uns altres models econòmics i vitals diferents dels que ens imposa el neoliberalisme. “Hi ha coincidència a definir que l’objecte d’estudi de la prospectiva és el futur, entés com el després, en successió a l’abans i l’ara. L’abans és el passat, l’ara és el present i el després, el futur. Es tracta llavors de visionar i construir la història del futur”.[13]

El projecte Ni xitxa ni llimoná de Gema del Rey Jordà (Art al Quadrat) indaga les relacions etimològiques entre els objectes i les seues designacions a partir de les expressions de l’argot valencià, plantejant a partir d’ací quina classe de models socials desapareixen davall la maquinària capitalista. En el seu estudi de les expressions orals, avui deslligades del seu referent d’ús, ens proporciona la pista d’altres sistemes socioeconòmics que potser convindria comprehender i actualitzar. Carlos Montaño amb Qandil explora de manera semblant eixa classe d’obsolescència, no des de les paraules sinó des de les narracions que contenen els objectes mateixos. La seua investigació ha començat traçant el viatge de certs objectes procedents del món àrab que van formar part primer de la cultura ibèrica i van acabar en la centreamericana. Eixos objectes, sent peces que componen la part material de la identitat local, alhora són zones de contacte entre diferents geografies. Montaño estableix la seua proposta a partir de la consideració d’eixos objectes que construeixen la quotidianitat i, amb això, la relació amb el territori. Des d´ahí, desenvolupa un objecte escultòric per indezar els rastres del viatge. Terrain vague és el projecte d’investigació que Agustín Serisuelo ha estat desenvolupant per a construir les seues instlaciones fotogràfiques. Estes projeccions parteixen d’un laboriós mapatge dels solars que han sigut abandonats en les perifèries de les ciutats, i que es configuren com una petjada dels efectes de la crisi immobiliària. Estes sèries d’estrats que normalment no es consideren rellevants ajuden a comprendre els efectes de certes polítiques immobiliàries sobre el territori i la definició de la ciutat des d’un enfocament, podríem dir, de la seua forma en negatiu. Mauro Guzmán (Studio Brócoli) pren una altra línia de treball sobre eixa aproximació a partir de la ciència-ficció. En el capítol Luna o naranjas, de la sèrie de capítols El ojo sideral, produeix un estranyament sobre la cultura popular de Castelló i el seu paisatge. A partir de la visita d’un extraterrestre a la ciutat —que resulta ser una mòmia incaica— planteja una sèrie de moviments i relacions entre el passat, el present i el futur que li aprofiten per a analitzar el microcosmos de la ciutat. Adrián Samit, des de la seua estada GlougaAIR a Berlín, estudia l’ecosistema interior de convivència d’una residència artística. El seu treball es troba exposat en el Centre Municipal de Cultura, funcionant com a satèl•lit en correspondència a la seva residència a l´estranger. Amb estes premisses, el conjunt d’obres que es presenten en esta exposició explora la qüestió de com fer una arqueologia de la quotidianitat per a poder repensar els mons possibles per vindre.

________________________________________

[1] Traduït de GIZBURG, Carlo, El ojo del extranjero, revista Archipiélago. Cuadernos de crítica de la cultura. Núm. 47. Pensar, narrar, enseñar la historia, Barcelona, 2001

[2] Traduït de PEREC, Georges, Lo infraordinario, Impedimenta, Palència, 2008

[3] Traduït de SOLER B, Yezid, http://prospectiva.blogspot.com, consultat 02/03/2014

[4] Traduït de HOBSBAWM, Eric, El renacer de la narrativa en Sobre la historia, Crítica, Barcelona, 2002

[5] AVL, Diccionari Normatiu Valencià, http://www.avl.gva.es/dnv, consultat el 18/4/2014

[6] La paraula prospecte ve de prospectus, participi i nom d’acció derivat del verb proscipicio, compost de pro + specio (‘mirar’, ‘examinar’). És així com prospicere significa ‘mirar davant o abans’, ‘examinar cuidadosament quelcom prèviament amb vista de futur’ (trad. de http://etimologias.dechile.net/?prospecto, consultat el 10/03/2014).

[7] “A diferència de la història dels historiadors, la del geòleg tant com la del psicoanalista intenta projectar en el temps, una mica a la manera d’un quadre viu, unes certes propietats fonamentals de l’univers físic o psíquic. (…) En un nivell diferent de la realitat, el marxisme em semblava procedir com la geologia i la psicoanàlisi, entés en el sentit que el seu fundador li havia donat: els tres demostren que comprendre consisteix un tipus de realitat a un altre; que la realitat verdadera mai és la més manifesta, i que la naturalesa ja es traslluu en l’atenció que posa a sostraure’s.” Traduït de STRAUSS-LÉVI, Claude, Tristes trópicos, Paidos Surcos, Barcelona, 2010.

[8] FOUCAULT, Michel, La arqueología del saber, Siglo XXI, Madrid, 2009

[9] “El que Foucault proposa és un cert anarquisme epistemològic (l’anarqueología) que pretén separar de la nostra concepció de la veritat la submissió i les obligacions que es diuen immanents a ella mateixa. Es tracta de desplegar un espai per a la rebel•lia i la resistència davant d’estes veritats, que no consistisca únicament a desqualificar-les com ideològiques o a criticar-les com falses. Del que cal alliberar-se és d’una concepció de la veritat davant de la qual tot subjecte ha de prostrar-se. Les veritats són ací, però no són obligatòries més que si acceptem d’entrada sotmetre’ns al joc de veritat científic.” Resum traduït sobre LARRAURI, Maite, Anarqueología. Teoría de la verdad. Episteme. València, 1999, en http://doubty.zoomblog.com/archivo/2006/02/25/resumen-del-libro-Anarqueologia-de-Mai.html

[10] “Ginzburg s’hi pronunciava contra el que ell deia neopirronisme, contra l’irracionalisme estetitzant i contra un populisme negre i mut que, invocant la veu dels exclosos, es negaria a l’anàlisi i a la interpretació. Quan estudia la bogeria, el filòsof francés s’ocupa més del fenomen de l’exclusió i dels seus recursos que dels exclosos. (…) És per això, doncs, que la veu dels marginats està absent de l’obra de Foucault tant per raons d’objecte com per eixa impossibilitat de restitució de la qual és mostra el Pierre Rivière. És per això que aquell llibre, en fi, era certament genial, però irritant.” Traduït de SERNA, Justo i PONS, Anaclet, Cómo se escribe la microhistoria, Cátedra – Universitat de València, Frónesis, Madrid, 2000.

[11] GINZBURG, Carlo, El formatge i els cucs, PUV, València, 2006

[12] Traduït de HOBSBAWM, Eric, Sobre la historia desde bajo en Sobre la historia, Crítica, Barcelona, 2002.

[13] Traduït de SOLER B, Yezid, http://prospectiva.blogspot.com, consultat el 2/3/2014.