Bestué-Vives (Barcelona, 1980-1978)
Acciones en el cuerpo, 2006
Instal·lació de vídeo, color, so, 48’, 57 fotografies i 57 dibuixos

5X5CASTELLÓ2011 / BESTUÉ - VIVES

Acciones en el cuerpo és la segona part de la trilogia Acciones, precedida per Acciones en casa i seguida per Acciones en el universo. El projecte té com a punt de partida una obra de teatre en què Bestué-Vives presenten, amb un grup d’actors, 57 accions relacionades amb el cos humà. El projecte arreplega el vídeo de la performance i una sèrie de fotografies i de dibuixos que il·lustren i documenten cada una de les accions.

En este treball apareix una noció de cos expandida que uneix moltes de les referències dels artistes —des del dadà fins a l’art d’acció entre altres— i que empra l’acumulació de breus «accions» per a desplegar el guió teatral. Entre l’àmbit físic i el mental, el cos es mostra constantment recontextualitzat i l’espai d’acció es desplaça cap al mateix subjecte, fins als seus límits. Travessen un eix vital aproximant-se de manera irònica i sarcàstica a qüestions transcendentals com la mort o déu.

Luz Broto (Barcelona 1982)
Right Cube_02, 2007
Instal·lació, materials diverss, dimensions variables


5X5CASTELLÓ2011 / LUZ BROTO

La sèrie de treballs titulada Right Cube consisteix en unes intervencions específiques en espais expositius modificats a fi d’alterar-ne la funció o la lectura que se’n fa. Amb eixe propòsit, es posa en relació l’espai visible amb algun element alié a este, amb la qual cosa queda convertit en un contenidor de fets efímers i sorprenents que proposen un joc de percepció a l’espectador i amb això nous relats sobre el lloc.

La intervenció que ací ens ocupa provoca en l’espai expositiu el naixement i desenvolupament d’un toll la naturalesa del qual és créixer i créixer sense gens d’intenció de detindre’s. D’una de les obertures d’un conducte de ventilació goteja una substància negra. La infraestructura de l’espai aprofita com a material de treball per a generar una situació susceptible d’entendre’s com anòmala i invasiva. La quantitat d’espai ocupat pel toll dependrà del temps que el dispositiu es mantinga activat, i es plantejaran així dos variables         —temps i espai— que són negociades amb la institució.

Andreas Fogarasi (Viena, 1977)
Folkemuseum, 2010
Instal·lació de vídeo d’alta definició, color, so, 19’


5X5CASTELLÓ2011 / ANDREAS FOGARASI

En la dècada dels vuitanta del segle XIX, el rei Òscar II de Noruega va trasplantar construccions de totes les regions del país reconstruint-les en un solar dels afores d’Oslo. La sorprenent «col·lecció» arquitectònica forma el nucli del Norsk Folkemuseum.

El film d’Andreas Fogarasi Folkemuseum efectua una lenta agranada de càmera per les façanes i interiors del museu a l’aire lliure contraposant l’autenticitat dels edificis reals amb la ficció de la seua escenificació comisariada.
A Fogarasi l’interessa l’escenificació d’espais, per citar un dels fragments de text que superposa sobre el pausat fluir de les imatges. Uns textos que aprofundeixen en el modus operandi artístic ací triat: un film sobre, un film documental, sobre, col·leccionar espais, activar, recrear. D’alguna manera, en la seua concentració de paràmetres espacials i cronològics, podríem descriure el Norsk Folkemuseum com un precursor de Disneylàndia.

Text: Astrid Wege (versió reduïda d’«Andreas Fogarasi, Ludwig Forum Aachen», Artforum, estiu de 2011)

Ryan Gander (Chester, 1976)
As it Presents Itself-Somewhere Vague, 2008
Instal·lació de vídeo d’alta definición, color, so, 25’
5X5CASTELLÓ2011 / RYAN GANDER
As it Presents Itself – Somewhere Vague és una videoinstal·lació que recorre al llenguatge de l’animació amb plastilina. Els herois de la peça s’inspiren en el còmic Spike Milligan, el comissari Matthew Higgs, la Sra. Frances Gander (mare de l’artista), els germans Lumière, i en tota una sèrie d’elements genèrics d’animació que Gander utilitza com a esquelet per a la resta dels seus personatges. Tots ells semblen ser candidats en una audició de pianistes, però es veuen nerviosos i insegurs, d’ells mateixos i de les raons de la seua presència en l’escenari.

A l’espectador de l’obra se’l col·loca en la posició de qui es troba, simultàniament, a l’interior d’un espai expositiu, en una pel·lícula i al pati de butaques d’un teatre. Tant dins de l’acció com en la narració es dóna una contradicció prou irònica entre allò que s’ha escenificat, allò no escenificat i el que queda entre bambolines; entre el que s’ha planejat i el que és casual.
La veu en off de l’actor Richard Briers va narrant l’obra des de la perspectiva dels personatges implicats, però sense deixar de qüestionar, a aigua passada, les intencions mateixes de l’obra.

Melissa Gordon (Boston, MA, 1981)
Double Perspective (Cassius Clay/Muhammad Ali), 2010 
Instal·lació, materials diversos, dimensions variables


5X5CASTELLÓ2011 / MELISSA GORDON

Double Perspective (Cassius Clay/Muhammad Ali) és una instal·lació consistent en una pintura, un gravat col·locat en vertical i un escenari, que presenta visualment i conceptualment un moment en la història en què convergeixen dos perspectives distintes. Els diversos elements de l’obra s’unifiquen en el moment en què l’espectador accedeix a l’escenari. En eixe instant, la imatge impresa de la part davantera se superposa a la imatge pintada en la paret. Al crear una estructura que fa possible «veure» l’obra, la instal·lació analitza el concepte de perspectiva, de la projecció de l’ull sobre superfícies i idees.

El «teló de fons» pintat arreplega uns articles que documenten l’ascens boxístic de Cassius Clay, repintant-los en llenç cru sobre fons de plata. Col·locada verticalment en paral·lel i just davant de la pintura veiem una serigrafia sobre metacrilat transparent, que reprodueix un únic retall de premsa informant del voluntari canvi de nom Clay per Muhammad Ali i del seu desafiament al negar-se a combatre al Vietnam. La polèmica que va envoltar la conversió de Clay en Ali va partir en dos la nació americana i va ser representativa de la divisió de l’opinió pública entorn de la guerra del Vietnam i la lluita pels drets civils.

Nici Jost (Banff, 1984)
Allusion – The Little Pink Slipper, 2010 
Instal·lació audiovisual, materials diversos, 20 x 24 x 115 cm

5X5CASTELLÓ2011 / NICI JOST

Veiem la realitat tal com és, o se’ns oculta darrere d’un vel de percepció? Allusion-The Little Pink Slipper és una obra que desperta records en la ment de l’espectador. La interpretació particular que este faça de símbols i colors el durà a entendre i explorar la peça en nivells emocionals diferents. Allusion-The Little Pink Slipper és una invitació a veure les coses des d’una multiplicitat d’angles, tots molt personals, que permet, potser, reviure reminiscències, quasi oblidades, de la nostra infància.
La peça consisteix en un pedestal blanc sobre el qual s’ha col·locat una sabata rosa coberta de lluentons. En la sola interior l’espectador descobreix la fotografia d’un clar de bosc presa des de la perspectiva d’un cuc i una imatge de vídeo d’una figureta que s’engronsa plàcidament contra el firmament. De la sabata ix una suau melodia que s’insereix en un audio-collage de sons característics de la natura.

Adrià Julià (Barcelona, 1974)
Formas de matar el tiempo, 2007
Instal·lació amb pel·lícula de 16mm, b/n, so, 6’ en bucle, mur amb finestra i prestatge amb còpies ilimitades de tex en DIN A4

5X5CASTELLÓ2011 / ADRIA JULIA

Formas de matar el tiempo es basa en la sèrie de teatre interactiu Murder Mystery Series, posada en escena durant els anys noranta per USO, la companyia que organitza espectacles per als soldats destacats en les bases militars nord-americanes de tot el món. El resultat és un projecte col·laboratiu amb Mark Gowers, exactor de Murder Mystery i expert en teatre. Prenent prestada l’estructura del mumming —una modalitat de teatre domèstic nascuda a l’Anglaterra del segle XVIII, en la qual els veïns es presentaven en qualsevol casa del poble o ciutat sense previ avís i hi representaven una funció en la sala d’estar— el film qüestiona l’estratègia discursiva que dóna forma als nostres valors morals, geografies compartides i referències locals. Enfilant les idiosincràsies del llenguatge cinematogràfic, Julià transforma la peça teatral interactiva original —improvisada i sense text— en una obra fílmica guionitzada fosca i en ocasions absurda, sotmesa a gestos i silencis extrems, en la qual actor, espectador i espectacle uneixen forces per a forjar un drama inconclòs.

Sonja Kretz (Aarau, 1980)
Wild im Schnee, 2010
Maquetes en 3D, 1 fotografia d’una maquete en 3D, dimensions variables

5X5CASTELLÓ2011 / SONJA KRETZ

L’actual pràctica artística de Sonja Kretz gira entorn de la construcció del «paisatge natural». La seua visió personal del tema distingeix entre la fauna, les persones i l’arquitectura, i analitza amb meticulositat les formes animals, els diversos revestiments del cos i les estructures arquitectòniques; formes, totes, que contribueixen a les pròpies del paisatge natural. Kretz reacobla tots eixos elements en unes construccions noves, en un procés que condueix a unes representacions híbridament i marcadament artificials però que no deixen de suggerir-nos quelcom del món real. Molt allunyades de l’ideal romàntic, estes instal·lacions situen la nostra imatge de la naturalesa en una altra dimensió.

Mickry 3 (Zurich. Christina Pfander, 1980, Dominique Vigne, 1981, Nina von Meiss, 1978)
Die Waldlichtung, 2009
Escultura de cartó, fibra de vidre i acrílic, 185 x 275 x 125 cm

5X5CASTELLÓ2011 / MICKRY 3

Mickry 3 parteix d’un element preexistent —la natura— per a construir unes escultures de boscos, o més aviat, per a concebre unes imatges tridimensionals d’entorns boscosos.
L’escultura d’un forest en què un camí va estretint-se a mesura que s’acosta al fons acaba, de fet, sent un bosc tridimensional prou estable com perquè un xiquet o a una persona de baixa estatura puga endinsar-s’hi. Fulles, animals i branques s’han pintat amb gran precisió. En canvi, vista des del front, l’escultura és, en realitat, una imatge acoblada i pintada amb una perspectiva que aconsegueix transmetre’ns la impressió de gran profunditat.
La part posterior de l’escultura conforma una segona imatge, en la qual, però, els arbres presenten una aparença abstracta i irreal.

Melvin Moti (Rotterdam, 1977)
The Black Room, 2005
Pel·lícula de 16mm transferida a DVD, color, so, 25’

5X5CASTELLÓ2011 / MELVIN MOTI

La vida del surrealista francés Robert Desnos (1800-1945) i unes imatges de l’estança negra de la diminuta vil·la romana d’Agrippa a Boscotrecase, no lluny de Pompeia, constitueixen els punts de referència de The Black Room. La major part dels frescos de l’estada negra es conserven al Metropolitan Museum de Nova York.
The Black Room uneix dos històries que tracten bàsicament de l’aparença i vivència dels espais. Les negres parets de Vil·la Agrippa parlen únicament d’un espai arquitectònic o físic il·limitat; en canvi, Robert Desnos s’ocupa del seu irrestringit espai mental. En ambdós casos, l’expansió i reducció dels dos espais resulten crucials: Vil·la Agrippa substitueix els murs il·lusoris per altres de negres, recorrent, principalment, a la introducció d’un sentit del volum diferent; mentrestant, Robert Desnos intentava, en aquells mesos inicials del surrealisme, expandir el seu espai mental fins a l’infinit.
Partint d’una entrevista imaginària amb Desnos, la càmera va explorant els elegants frescos dels murs de la sala negra. L’entrevista es basa no en fonts històriques, sinó sobretot en xafardejos difosos per diversos membres del grup surrealista.

Grace Ndiritu (Birmingham, 1976)
The Nightingale, 2003
Instal·lació de vídeo, 1 monitor, color, so, 7’ 01”

5X5CASTELLÓ2011 / GRACE NDRITU

The Nightingale es basa originàriament en una història d’amor no correspost —el títol fa referència al rossinyol, famós pel seu bell però trist cant—, però centrant-se amb més intensitat en la desconnexió entre l’Est i l’Oest, en la divisió global i en els estereotips culturals, tot això expressat poèticament per mitjà d’una frase superposada a la seqüència d’inici: «Ell estava a l’Est de la meua infància i a l’Oest del meu futur».
The Nightingale comença de manera serena i assossegada, amb la imatge de Ndiritu movent lentament una peça de tela que li cobreix el cap i els muscles per a revelar-nos el seu rostre d’ulls tancats. De sobte, la suau música africana canvia i l’artista cobra vida i obri els ulls per a mirar l’espectador. En una seqüència de moviments senzills, retorç, desplega i plega la tela per a transformar la seua aparença; desvela, en cada gest, una identitat diferent, i fa servir la versatilitat de la tela per a convertir-la en bena d’ulls, hajib, mocador de cap, burka, vel, bandana, purdah, mordassa o turbant. Les referències a un ampli ventall de cultures són tan alegres com inquietants; es despleguen al ritme de la música i es detenen en uns instants de seducció lúdica i bellesa escultòrica.

Wilfredo Prieto (Sancti-Spíritus, 1978)
El tiempo es oro, 2007
Relotge i d’or

5X5CASTELLÓ2011 / WILFREDO PRIETO

El tiempo es oro consisteix en un rellotge d’or penjant del sostre. Amb una voluntat de senzillesa, la peça pot dur l’artista fins a la tautologia, qüestió que ha treballat en forma conscient en algunes obres i revela el seu esperit conceptual clàssic. Apareix ací també un esperit indirectament lingüístic en el treball de Prieto. Este interés en el llenguatge no es materialitza en textos, sinó en una mena d’intent d’anar del llenguatge a «la realitat», com si plasmara en esta fragments de l’opacitat mateixa del llenguatge, eixa densitat que ens impedeix agafar el món en directe, sense passar per la mediació d’aquell.

Jorge Satorre (México DF, 1979)
La part maudite illustrée, 2009-2010
Instal·lació, 90 pintures sobre fusta, 33 plaques d’òfset, caixa de fusta i taula, dimensions variables

5X5CASTELLÓ2011 / JORGE SATORRE

La ciutat francesa de Saint-Nazaire és coneguda per comptar amb un de les més importants drassanes dedicades a la construcció de transatlàntics. Durant la segona guerra mundial va ser bombardejada i destruïda en un 90 per cent. En 1949 George Bataille va publicar La part maudite, on reivindica la importància de la despesa improductiva en un sistema econòmic basat en producció-consum. Satorre va utilitzar el llibre per a establir una sèrie de connexions amb la història de la ciutat. Principalment amb l’increïble desplegament d’energia, organització de treball i matèria primera que es requereix per a construir un vaixell, confrontant-lo paradoxalment amb un recompte de catàstrofes lligades a la vulnerabilitat de les embarcacions.
El treball es va concretar proposant una reedició il·lustrada de La part maudite. Les imatges corresponen a tots els vaixells construïts a Saint-Nazaire i que l’artista havia aconseguit provar que havien desaparegut. Les pintures les va fer un il·lustrador científic, partint de les dades trobades en documents de la ciutat. La producció del llibre es va detindre intencionalment just abans ser imprés, i se’n van conservar únicament les plaques d’òfset amb el layout de la publicació. És, doncs, un llibre en potència.

Liang Shuo (Ji County, Tianjin Province, 1976)
Letter to my Wife and Letter to my Lover, 2005
Instal·lació de vídeo, 2 canals de vídeo, color, so, 78’ 45’’ i 41’ 51’’

5X5CASTELLÓ2011 / LIANG SHUO

Esta peça és fruit d’una estada de Liang Shuo a Holanda, dins del programa d’artista en residència organitzat per l’Acadèmia Reial de les Arts d’eixe país. En aquell moment, Liang Shuo, corferit entre l’esposa i l’amant, es debatia entre la culpa, la contradicció i l’excitació, una circumstància que el va dur a una cruïlla que es veia incapaç de resoldre. La seua eixida va ser plasmar sobre paper les emocions i transmetre així a les dos dones els seus autèntics sentiments. La intenció era expressar les seues pròpies contradiccions sense eludir el turment físic i mental. La impredictible resistència física i la durada del procés en el seu conjunt, uns pesats motors forabord, unes sensibles pinzellades, uns fràgils papers xinesos i uns textos escrits sense necessitat d’esborrany són els elements que condueixen Liang Shuo per una situació de control i descontrol.

Sophie Springer (Berlin, 1983)
Traversals (with Ladder), 2011
Instal·lació, 102 dibuixos A4, 5 entrevistes i escala

5X5CASTELLÓ2011 / SOPHIE SPRINGER

Al llarg de la seua carrera, Springer ha donat mostres del seu interés en la relació entre art i escriptura, teoria i ficció. Per a Traversals va parlar amb Dora García, Chris Kraus, Mark von Schlegell, Charles Stankievech i Jacob Wren sobre les influències, preocupacions i estratègies fonamentals en els seus respectius treballs. Cada un dels pensadors ha donat amb una manera singular d’explorar eixos espais híbrids que sorgeixen entre gèneres i formes artístiques. El projecte investiga les connexions que existeixen entre teoria, art i vida des d’un angle personal obert a trajectòries idiosincràtiques.
El procés de l’obra es va dividir en dos parts: una ronda inicial de cinc preguntes idèntiques plantejades a cada un dels entrevistats, seguida d’una segona ronda de cinc preguntes individuals formulades en resposta a les cinc primeres.
Les entrevistes es mostren com una instal·lació en forma de quadrícula, amb una escala lliscant que fa possible una experiència corporal de la lectura. El format espacialitzat va revelant els paral·lelismes entre les entrevistes així com les diferències que es donen entre estes, sobretot a mesura que van avançant.

Daniel Steegmann (Barcelona, 1977)
16mm, 2008-2011 
Pel·lícula de 16mm transferida a DVD, color, so, 4’ 54’’. Cable d’acer i cámara de cine modificada

5X5CASTELLÓ2011 / DANIEL STEEGMANN

Una pel·lícula 16 mm de 200 peus (60,96 m) ofereix una durada aproximada de 5’ 33’’, de manera que es consumeix un metre de pel·lícula cada 5,46 segons, o 18,3 cm cada segon.
Partint d’esta relació entre temps i distància, pròpia del mitjà cinematogràfic, Steegmann va modificar una càmera de manera que un únic motor fa funcionar la cambra i la mou al llarg d’un cable de travelling a la mateixa velocitat que consumeix la seua pel·lícula.
Per a realitzar la pel·lícula va tibar un cable a la jungla i va posar la càmera a funcionar. El resultat és un únic pla, una línia totalment recta tallant la sinuosa selva, un travelling de velocitat constant endinsant-se en la selva en la durada i longitud d’un rotllo sencer de film.
Esta anàlisi estructural del mitjà es va realitzar en la selva tropical perquè és una de les últimes profunditats; i és per l’impacte que se sent a l’entrar-hi que la idea va nàixer. Este impacte no és només físic o psicològic: des de l’època del descobriment fins al moment «postcolonial» d’avui, en la selva se succeeixen els conflictes econòmics, ecològics, científics, culturals, territorials… i creen una xarxa de relacions tan complexa com la geometria de les lianes, branques i troncs, tan difícils d’equilibrar com de penetrar la seua espessor natural.

Lucy Stein (Oxford, 1979)
Pheromones and Methane Trails, 2011
3 olis sobre llenç, 50 x 50 cm i 4 dibuixos

5X5CASTELLÓ2011 / LUCY STEIN

Pheromones and Methane Trails consisteix en uns olis sobre taula menuts i una vitrina que conté unes obres sobre paper, amb descripcions d’un hermètic món interior on uns símbols imaginatius i personalitzats han sigut plasmats de manera visceral.
Les imatges, llegibles en clau bucòlica, van ser creades durant un període passat al Burren, a la costa occidental irlandesa. «Allà em vaig sentir incapaç de viure el present: em veia sumida en el passat o somiant sobre el futur, i aquell hinterland es va convertir en un lloc de comunió extraordinària amb tot allò que se’ns escapa a la vista».
El títol al·ludeix a eixos brins elementals i intangibles d’informació plaent o repugnant que tots els humans emetem, realçades a través d’un mitjà tan propici com la pintura. L’obra busca plasmar una batalla lírica i sensual contra un món real fet a força de línies rectes. Les peces exigeixen un muntatge íntim que contraste amb l’entorn museístic.

Ana Strika (Zurich, 1981)
Untitled, 2011
Collage, 210 x 300 cm

5X5CASTELLÓ2011 / ANA STRIKA

L’obra d’Ana Strika s’inspira en el relat breu de Jorge Luis Borges Del rigor en la ciencia, una història en què dos cartògrafs confeccionen el mapa d’un territori a escala 1:1.
Untitled, 2011 és una cartografia desproporcionada, un conjunt de retalls d’orígens diversos compost a còpia de collages. Uns collages de fragments de fotografies copiades, paraules, dibuixos i papers de diferents classes. El que l’espectador contempla són ruïnes de ciutats, camins interromputs i formes abstractes que creixen a partir de construccions incompletes.
La peça parla del temps, de l’espai i dels seus subsegüents rastres humans. Alguns d’eixos rastres són visibles, d’altres quasi s’han esvaït o ho han fet completament. Som davant d’un mode abstracte de mostrar vides humanes en perspectives diferents, en primer pla o des de la distància, que forcen l’espectador a canviar contínuament de focus i a meditar sobre la seua pròpia història.

Esmé Valk (Wijhe, 1977)
Showcasing Today’s Essentials, 2010
Instal·lació, materials diversos, dimensions variables
Asymmetry is Dynamic, 2010
Vídeo d’alta definición, color, so, 9’ 40”

5X5CASTELLÓ2011 / ESMÉ VALK

Showcasing Today’s Essentials és una instal·lació escultòrica creada a força d’elements mòbils susceptibles d’entrar en moviment per l’acció del visitant. La instal·lació inclou el curt Asymmetry is Dynamic. La prolongada observació d’una botiga d’articles per a la llar va servir de punt de partida d’ambdós treballs. La reinterpretació de Valk dels productes exposats en l’aparador indaga en la relació concreta entre el cos, l’espai i la geometria del teatre (constructivista).
Asymmetry is Dynamic és un film curt que aborda la connexió entre l’aparador, el teatre i els artistes d’avantguarda. Valk hi qüestiona el significat i l’ús contemporanis del vocabulari visual de la modernitat en l’àmbit comercial. El llibre de Frederick Kiesler Contemporary Art Applied to the Store and Its Display (1930), uns xals de seda i una decoració d’aparador són els ingredients d’una reflexió personal sobre la relació entre modernitat i comerç.

Sara van der Heide (Busan, 1977)
Museum/24 Ethnographic European Museums, 2010
24 dibuixos a tinta sobre papel, 26 x 36 cm

5X5CASTELLÓ2011 / SARA VAN DER HEIDE

En la seua sèrie Museum, van der Heide s’interroga sobre la construcció i la identitat del museu etnogràfic d’avui. En este cas, el projecte consisteix en una sèrie de dibuixos que duen escrit el nom d’unes institucions museístiques etnogràfiques que, tant pel que són com pel que tracten, constitueixen, elles mateixes, peces de museu.
L’artista situa l’espectador davant el dilema de qui té autoritat per a decidir quina peça mereix ser exposada, què cal col·leccionar i per quina raó.
Durant el segle XIX, els museus al·ludien sense complexos al seu passat colonial. Avui, encara que eixes institucions duen denominacions eufemístiques del caire «museu de les cultures» o «museu del món», continuen situant Occident com a centre autoproclamat del globus. En els nostres dies, la mateixa existència del museu etnogràfic, entrellaçada amb un passat colonial complex i carregat, es veu fortament qüestionada. I mentre algunes de les institucions etnogràfiques europees han intentat reconciliar-se amb el passat de les seues col·leccions i el seu llegat, van der Heide se centra en com el llenguatge continua reflectint el present polític d’eixes institucions.

Xia Xing (Shihezi, Xinjiang Province, 1974)
2010, 2011
12 olis sobre llenç, 35 x 50 cm

5X5CASTELLÓ2011 / XIA XING

En els darrers vuit anys, Xia Xing ha produït uns seixanta olis per any. Cada seqüència anual constitueix un diari visual de fets creat a partir d’una selecció d’imatges aparegudes en el Xing Jing Bao («Notícies de Pequín»). Fins a 2006, cada llenç reproduïa una imatge única extreta exclusivament de la primera plana del periòdic; des de 2007, algunes de les imatges que serveixen d’inspiració procedeixen de pàgines interiors. En 2008 l’artista va començar a aplicar un tractament monocromàtic de capes múltiples, pintant una capa groga sobre la qual en superposa una altra de roja, seguida d’una altra de blava. Un mètode que fa pensar en la separació de colors de les primeres imatges de la televisió en color i que permet «programar» els colors i fer un seguiment de la seua aplicació. Els quadros de Xia Xing estableixen una imaginària reversió temporal que contradiu obertament els dogmes establits de la fotografia de premsa, una modalitat que té com a principi aplegar al lector amb la major actualitat possible, és a dir, amb molt poca o gens de distància temporal des del fet enregistrat per la imatge. La crònica d’imatges de Xia Xing intervé en eixe corrent d’oblit.

Wang Xingwei (Shenyang, Liaoning Province, 1969)
Side Park Football Field, 2009 
Oli sobre llenç, 200 x 200 cm

5X5CASTELLÓ2011 / WANG XINGWEI

Side Park Football Field de Wang Xingwei és una pintura que posa en relleu un entrellaçament de múltiples capes de referències encreuades, representatives del conjunt de la producció d’este artista.
L’escena es desenvolupa en un parc (si fem cas del títol, el parc pequinés d’eixe nom), on dos homes juguen un improbable partit de futbol.
La precisa elecció cromàtica, l’absència quasi total de volums i l’estilitzada representació tant dels personatges com del fons, ens remeten d’alguna manera als còmics japonesos de mitjan de la dècada dels seixanta.
La monotonia de les finestres de l’enorme façana del rusc que s’alça al fons de la imatge i la reiteració de formes en tota la composició contribueixen a crear una atmosfera irreal que, com més la contemplem, més distant se’ns fa, i en la qual el partit es converteix en una metàfora de la recerca de l’èxit en un país superpoblat dominat per una competència feroç.

Text: Nataline Colonnello

Li Zhanyang (Changchun, Jilin Province, 1969)
Silent Lamb, 2010
Escultura de bronze sobre coixí, 153 x 100 x 75 cm

5X5CASTELLÓ2011 / LI ZHANYANG

Li Zhanyang és un narrador d’històries. Les seues escultures en fibra de vidre o bronze capturen temes de la realitat social, i proven una gran habilitat per a captar moments decisius de successos quotidians.

Ser artista equival a representar i compartir els nostres propis descobriments amb altres persones. Partint d’eixa premissa, l’art ha de mantindre’s fidel al món tal com el capta la mirada del creador. Anant amb automòbil, Li Zhanyang va veure un dia un corder immòbil, mort al mig de la carretera, clarament atropellat per un cotxe.
Crear quelcom tècnicament bo és una qüestió d’habilitat, però ser capaç de crear una cosa honesta, real, és una qüestió d’integritat. Que l’obra d’un artista es mantinga fidel a esta integritat és una cosa que només ell està en condicions de saber. A nosaltres ens toca adoptar la posició del voyeurista: observar com una multitud de persones lluita pels seients d’un autobús ple de gom a gom, ser testimonis d’un accident o, simplement, reviure les pròpies històries i els records de l’artista. Però, després de tot, potser no siguem uns autèntics voyeuristes, sinó els convidats a participar en les escenes creades

Zhao Zhao (Xinjiang, 1982)
On Tianshan, 2007
4 fotografies, 100 x 150 cm

5X5CASTELLÓ2011 / ZHAO ZHAO

L’artista va crear una estàtua de fusta d’un amic mort, Rehemaiti, que es va carregar a l’esquena en un viatge a peu durant quatre dies i tres nits per a col·locar-la en un cim a 4.200 metres d’altura, a la secció oriental de la serralada de Tianshan, a Xinjiang.

Anna-Sabina Zürrer (Zurich, 1980)
Swan, 2010
Instal·lació de vídeo d’alta definición, color, sense so, 3′ 18”

5X5CASTELLÓ2011 / ANNA SABINA ZURRER

Un recorregut per temes com la mort, l’efímer, la pèrdua d’algú o d’alguna cosa i l’assumpció d’eixa pèrdua.
En l’actualitat, aspirem a capturar-ho i conservar-ho tot i l’única cosa que aconseguim és perdre l’accés al màxim natural d’este món: la mort. Zürrer vol mostrar-nos la bellesa potencial del moment de la mort i l’alliberament, triant el cigne blanc com a símbol de bellesa, valor, orgull i puresa. Diu la llegenda que, just abans de morir, el cigne entona un bell cant.
L’artista, que va passar molts dies fotografiant cignes domèstics solcant tranquil·lament les aigües o cignes salvatges batent les ales, narra que, per aquells dies, una amiga estava morint d’una llarga malaltia. No va ser un procés fàcil i la malalta s’aferrava a la vida, cosa que va dur Zürrer a triar la forma d’un cigne i fotografiar-lo mentre s’allunyava, nadant serenament sense mirar arrere.
Després, va abocar una substància química sobre la fotografia que va provocar una lenta decoloració fins a la desaparició total de la imatge, un procés que va documentar amb una càmera de vídeo per a evitar-ne la pèrdua i poder contemplar-lo una vegada i una altra.