Artistes participants 5×52010

Eugènia Balcells (Barcelona, 1943 / Espanya)
FOR / AGAINST, 1983
Selecció de textos i veu: Peter Van Riper. Pel·lícula en DVD, color, so, 3’

5X5CASTELLÓ2010 / EUGÈNIA BALCELLS

Animació a partir de sobreimpressions d’imatges de la televisió. Esta obra captura de forma subliminar la violència de les imatges informatives i publicitàries de la televisió comercial. Ens permet veure la manipulació dels missatges polítics i publicitaris i ens mostra la violència, el consum desmesurat i l’esperpent de món que estem creant.

L’àudio està contraposat a les imatges i consisteix en la lectura d’una sèrie de pensaments esperançadors i positius, idees sàvies de filòsofs i artistes.

Davide Balliano (Tori, 1983 / Itàlia)
The Heart of Your Mother for My Dogs, 2009
Instal·lació de vídeo d’alta definició i 2 monitors, color i b/n, so, 8’49”, en bucle

5X5CASTELLÓ2010 / DAVIDE BALLIANO

El projecte ampra el títol de la lletra d’una antiga balada italiana que narra la història de la turmentosa passió d’un home per una malvada dona que exigeix d’aquell unes proves d’amor cada vegada més cruels. Una de les primeres peticions de la dona a l’home és: «dus-me el cor de ta mare per als meus gossos». Aquesta metàfora d’una acció inversemblant que ensaparta de qualsevol possible relació social representa la segona part de la investigació que subjau sota esta obra. La primera es basa en una xarrada que Balliano va mantindre amb un vell exorcista catòlic.
La conversa va girar entorn del fet que les persones que sobreviuen a un exorcisme recorden únicament haver-se trobat a soles, en un espai fosc i fred.
Una descripció que l’artista interpreta com una definició biològica de la tragèdia i que constitueix la imatge culminant de l’obra.

Ricardo Basbaum (São Paulo, 1961 / Brasil)
Diagrams, Projecte en marxa des de 2003
Vinil autoadhesiu, pintura mural

5X5CASTELLÓ2010 / RICARDO BASBAUM

Compost de paraules i línies, el diagrama és una classe de dibuix que intervé en el flux dinàmic que hi ha entre vocables i imatges, entre espais literaris i plàstics, etc. Caldria contemplar el diagrama com una peça estètica autònoma, ja que línies i paraules s’hi interconnecten curosament en la superfície complaent la mirada amb un mínim de moviment, vibració i velocitat. El fons monocrom intenta relacionar el diagrama amb l’arquitectura del lloc, i proposa alhora un espai sensorial intensiu en el qual involucrar activament el lector/espectador. Però prompte, eixe lector/espectador es veu atrapat per la sensació que el diagrama el remet a un altre lloc. Este efecte diagrama té com a objecte assenyalar que les obres d’art no han de ser un fi absolut en si mateixes sinó produir connexions concretes amb el seu espai exterior: eixa voracitat connectiva —que invariablement apunta a les relacions que es troben ací fora— indica que en estos moments s’accedeix a l’èxtasi sensorial com a pròxim vincle o connexió i no a través de sensacions purament estètiques.

Joshua Callaghan (Doylestown, PA, 1969 / EUA)
The One Hundred Year Anniversary Commemorative Ford Model-T Lamp and Alarm Clock, 2009
Llits de coure i llums oposats, rellotges, coure d’acer platejat, maquinari, llums elèctriques i catifa

5X5CASTELLÓ2010 / JOSHUA CALLAGHAN

Joshua Callaghan aspira que aquesta obra siga un monument al segle americà. La seua proposta és una representació escultòrica a mida real d’un Model-T, la icònica màquina que, a l’innovar la línia de producció en massa, va posar el poder del Manifest Destiny —la idea que subjau a l’expansió territorial dels Estats Units— en mans de l’home del carrer.
En els cent anys transcorreguts des del llançament del Model-T, Amèrica del Nord ha creat una infraestructura de carreteres i autopistes que eclipsa qualsevol altre projecte en la història de la humanitat. Ens hem convertit en fidels servidors de l’automòbil i del seu hàbitat, que construïm, mantenim i, tímidament, compartim. El cotxe ens ha domesticat.
Per a commemorar el centenari d’eixos fets, Callaghan ha construït un vehicle a partir d’objectes domèstics, llums i mobiliari de línia victoriana. La matèria primera consisteix en falses antiguitats de llautó, uns objectes que ens remeten a una era més senzilla i més optimista d’expansió i prosperitat americana.

Alejandro Cesarco (Montevideo, 1975 / Uruguai)
Zeide Isaac, 2009
16mm film transferred to video, color, sound, 6’

5X5CASTELLÓ2010 / ALEJANDRO CESARCO

Zeide Isaac, que significa avi Isaac en jiddisch, és un film de 16mm transferit a vídeo. Alejandro Cesarco va escriure el guió basant-se en la història del seu avi durant l’Holocaust. D’una manera explícita, la proposta aborda les possibilitats, limitacions i responsabilitats del testimoni i el seu paper en la construcció de la memòria personal i col·lectiva.
La superposició de veus narradores i el pas del temps entre el fet i la seua narració, entre l’experiència de primera mà i la tercera generació, es troba implicada al·legòricament en el trànsit del avi de l’artista de testimoni a actor.

Anne-Marie Cornu (Poitiers, 1961 / França)
Titta, 2005
Fibra òptica, fibra de carboni, pel·lícula en DVD, videoprojector

5X5CASTELLÓ2010 / ANNE MARIE CORNU

Algunes pel·lícules es projecten amb un videoprojector. Davant de la lent del projector hi ha un grapat de fils de fibra òptica embolicats, que capten la llum. Les imatges són invisibles però tots els elements que les constitueixen, com ara la intensitat de la llum, el seu color, els moviments, són perceptibles i circulen a través dels fils. Esta circulació proporciona una pulsació particular al dibuix format per la massa de fils de fibra òptica.
El feix lluminós es desplega en l’espai a través de tres cercles de grandària creixent, passant de 20 a 200 cm. Cada fil de fibra dibuixa, a partir de l’objectiu del projector, una trajectòria que finalitza en aconseguir els límits de l’espai en què es troba, penetrant en les parets, el terra o el sostre.
Cada presentació constitueix una nova expansió d’este dibuix espacial.

Nikhil Chopra (Mumbai, 1974 / Índia)
Yog Raj Chitrakar: Memory Drawing V, 2008
Documentación en vídeo de performance en vivo, color, sonido, 9’ 29’’

5X5CASTELLÓ2010 / NIKHIL CHOPRA

La performance en viu és fonamental en la pràctica artística de Nihkil Chopra. El guió o la partitura de les seues performances gira al voltant del dibuix. Yog Raj Chitrakar, un dels personatges que Chopra interpreta, ens remet a un dibuixant o paisatgista victorià o d’inicis del segle XX que s’embarca en expedicions d’exploració per a realitzar unes cròniques del món utilitzant el dibuix com a mitjà per a documentar el que veu. El personatge de Yog Raj Chitrakar (Chitrakar vol, literalment, creador d’imatges) s’inspira vagament en l’avi de l’artista, Yog Raj Chopra, un pintor paisatgista que des dels cinquanta als setanta anys es va dedicar a reflectir en els seus quadres la majestuositat de la vall del Caixmir.
Les accions de Chopra impliquen llavar-se, banyar-se, menjar, beure, dormir, vestir-se, afaitar-se i crear un dibuix de gran mida en carbonet i clarió, que serveix de document de l’instant present, de registre d’un paisatge canviant. L’espectacle es desplega en uns detalls rituals que formen part integral de les accions, convertits també en eines amb les quals projectar la transformació.

Marcelline Delbecq (Évreux, 1977 / França)
Rapture, 2007
Transparència en color en caixa de llum (30,5×63,5 cm), peça sonora, veu de Kim Gordon, 4’11”

5X5CASTELLÓ2010 / MARCELLINE DELBECQ

Rapture és una instal·lació minimalista consistent en una caixa de llum panoràmica penjada en una habitació en penombra. Un relat narrat per Kim Gordon, vocalista de Sonic Youth, oït a través dels auriculars, ens ompli les orelles d’una ullprenedora presència. Amb el seu singular estil narratiu, la narradora va desgranant la història de l’obsessiva visió —meitat realitat, meitat somni— d’un home a qui la imatge mateixa s’encarregarà finalment de revelar-li el destí.
Rapture utilitza, per exemple, la fotografia d’una casa de platja californiana derruïda com a marc visual d’una narració desficiosa i aparentment no relacionada. Sense explicar l’origen del desastre, un enregistrament sonor va parlant-nos de la presència-absència d’una entitat femenina indeterminada que hauria visitat un embaladit personatge masculí. Movent-se entre la brillant imatge i la veu de Kim Gordon, l’espectador atent va solcant totes eixes incerteses, en un temps captivat i temptat d’anar omplint buits seguint el seu propi impuls.

Extracte de Remarks on the Contemporary Aesthetic of Ruins: Catastrophic Fragments and Other Dialectical Traces ofTime Passing, de Beatrice Gross, que serà publicat per la Jan Van Eyck Akademie.

Thea Djordjadze (Tbilissi, 1971 / Geòrgia)
Endless Enclosure, 2009
Fusta, xapa, guix, linòleum, pintura. Dimensions variables

5X5CASTELLÓ2010 / THEA DJORDJADZE

Encara que ha realitzat performances i s’ha implicat en projectes musicals, Thea Djordjadze es dedica, primer de tot, a crear escultura. En les seues escultures sovint utilitza materials peribles, fràgils, quotidians —com guix, ceràmica, silicona, espart, cartó, tèxtils o       sabó— derivats d’un vocabulari de domesticitat i possiblement al·lusius a la condició femenina. Els armaris del rebost, les tanques, les parets o els contenidors que sostenen o tanquen els objectes escultòrics conformen unes estructures de fusta i metall, senzilles però delicades, que contrasten amb força amb les formes orgàniques i les superfícies «inacabades» de les peces escultòriques d’escala modesta que recolzen contra la paret, es col·loquen sobre prestatgeries o pengen d’unes reixes. Eixes configuracions passives-agressives d’objectes contradictoris, però recíprocament depenents, fan una referència críptica i el·líptica a l’escultura de la modernitat clàssica.

Omer Fast (Jerusalem, 1972 / Israel)
Take a Deep Breath, 2008
Instal·lació de vídeo d’alta definició, 2 canals sincronitzats, color, so, 27’

5X5CASTELLÓ2010 / OMER FAST

Un dia d’estiu de 2002, Martin F. es trobava prop d’un establiment de falafel de Jerusalem que va esclatar. Com que tenia formació sanitària, va córrer cap a dins per a ajudar i va descobrir el cos d’un jove en terra. El xic havia perdut les cames i un braç, però mantenia els ulls oberts i la mirada enfocada. Esperant un miracle, Martin F. va decidir administrar-li la respiració boca a boca. Al cap d’uns minuts, el jove va tancar els ulls i va expirar. Una multitud de tafaners s’havia congregat fora i la policia va aparèixer. Volien saber quantes víctimes hi havia dins de l’establiment. Al respondre que al bar només hi havia un cadàver, Martin F. es va adonar que l’home que acabava de deixar dins era el terrorista suïcida.

Terike Haapoja (Hèlsinki, 1974 / Finlàndia)
IN AND OUT OF TIME, 2005
Instal·lació de vídeo monocanal, color, sense so, 4 h 41′

5X5CASTELLÓ2010 / TERIKE HAAPOJA

Quan una criatura mor, el seu temps interior cessa. Deixa de viure el temps, i es converteix en un objecte dins del fluir temporal d’uns altres. Fotografiar un cos mort, com els primers fotògrafs feien als camps de batalla o als cementeris, duplica la seua absència. L’altre està mort i en la fotografia mor fins la mateixa mort.
La videoinstal·lació IN AND OUT OF TIME mostra un díptic d’un vedell que acaba de morir. En la imatge de l’esquerra veiem un enregistrament de l’animal retratat amb una càmera de vídeo corrent. A la dreta, el vedell apareix vist a través d’una càmera d’infrarojos. Els vídeos es troben sincronitzats, i a mesura que el cadàver del vedell es refreda, la seua imatge en infrarojos s’esvaeix. El temps d’enregistrament original de 7 hores es fa visible com a codi temporal durant tot el vídeo. La durada del vídeo projectat és de 4 hores i 41 minuts. Resulta impossible determinar el moment real de transformació, és a dir, aquell moment en què s’interromp la durada interna de l’animal.

Terence Koh (Pequín, 1980 / Xina)
What is Belief? Truth?, 2007
Escultura en tècnica mixta de 6 peces

5X5CASTELLÓ2010 / TERENCE KOH

What is Belief? Truth? gira al voltant dels gestos dels dotze apòstols en El Sant Sopar de Leonardo da Vinci. Terence Koh va extraure’n els gestos i els va expandir; els va dotar d’una forma vivent similar a la d’un formiguer, tot blanc. Les obres formen part d’un corpus més gran (que inclou un film, escultures, pintures i una performance) sota el concepte més ampli de «Déu».

Rogelio López Cuenca (Nerja, Málaga, 1959 / Espanya)
Vivir en los pronombres, 1993
Vídeo instalación, 3 monitores, color, 120’

5X5CASTELLÓ2010 / ROGELIO LÓPEZ CUENCA

Vivir en los pronombres forma part d’una sèrie de treballs reunits sota el nom de Home Syndrome (la síndrome de la llar), recorrent a l’homofonia amb l’expressió anglosaxona Home, Sweet Home. Es tracta d’un poema en vídeo que tres monitors reprodueixen a ritmes distints, de manera que el desfasament resultant dóna lloc a combinacions inèdites i a seqüències imprevistes, fins i tot per a l’autor mateix. En aquest videopoema l’artista ens parla dels sons i fracassos, tant col·lectius com individuals, i de les fantasies, les frustracions i contradiccions tant intel·lectuals com comercials generades per la necessitat humana d’habitar en algun lloc.

David Maljkovic (Rijeka, 1973 / Croàcia)
Lost Review, 2006-2008
25 Collages

5X5CASTELLÓ2010 / DAVID MALJKOVIC

Lost Review inclou fragments de les ressenyes anuals publicades per la Fira de Zagreb, i d’altres procedents d’altres periòdics que es van fer ressò del gran èxit comercial i econòmic que la fira va registrar durant els anys seixanta.
Les antigues imatges de la Fira de Zagreb es juxtaposen amb unes altres de parcs d’atraccions actuals. La Fira de Zagreb va arribar la seua cénit en la dècada dels seixanta, quan funcionava com important baula econòmica entre l’Est i l’Oest. Amb els seus pavellons nacionals, era, en si mateixa, un «món a escala reduïda». Aquella va ser la seua era daurada.
Valent-se del collage, Lost Review crea uns buits entre el passat i el present, i en fer-ho reflecteix una pèrdua d’optimisme, la buidor dels pavellons cansats, el fracàs, però sense abandonar l’intent per trobar, en eixos mateixos buits, la promesa d’un començament renovat.

Pascale Marthine Tayou (Yaoundé, 1967 / Camerun)
Le Verso Versa du Vice Recto, 2000-2007
Papel, barra de metal y alambres metálicos. Dimensiones variables

5X5CASTELLÓ2010 / PASCALE MARTHINE TAYOU

Per a l’artista, esta obra és un monstre amorf que tots poden identificar, amb el qual jugar o el qual convertir en el seu enemic. Es tracta, en realitat, d’una reacció enfront del sistema administratiu, una oposició a un laberint de normes sorgides per a dominar el seu amo. La peça instaura un discurs, una lírica, un relat des de la perifèria contrari a l’establiment d’una interconnexió global desproveïda de lleis i creences.

Eva and Franco Mattes 0100101110101101. ORG (Brescia, 1976 / Itàlia)
Reenactment of Gilbert&George’s the Singing Sculpture, 2007
Documentació en vídeo d’alta definició de performance online en videojoc

5X5CASTELLÓ2010 / EVA AND FRANCO MATTES

És en el context del remix i el remake de l’univers d’Internet on la conversa sobre reconstrucció, recreació i reactivació de l’art de la performance adquireix sentit. Les Synthetic Performances (2007-en marxa) d’Eva and Franco Mattes, les seues recreacions de performances històriques dels anys seixanta i setanta, representen
a la perfecció el fenomen a què al·ludim al materialitzar en existència digital experiments artístics preexistents.
Les performances originals de Vito Acconci, Marina Abramovic, Gilbert&George o Chris Burden es tornen idiomàtiques al quedar tots ells reduïts a la mateixa estètica bàsica del videojoc en 3D i presentar-se dins d’un idèntic paisatge d’animació.
Els interrogants sobre la sexualitat, la violència o el canvi social plantejats en les obres de partida continuen presents ací, sota la superfície dibuixada, però amb l’addició ara de problemàtiques procedents del Net Art relacionades amb el plagi, l’originalitat, la reproducibilitat i l’autenticitat.

Extracte de Don’t Look Back de RoseLee Goldberg.

Michèle Métail (París, 1950 / França)
Gigantexte Nº2: Zone pavillonnaire, 1981 («Urbanització privada»)
523 acrílics sobre lienzo

5X5CASTELLÓ2010 / MICHELE MÉTAIL

El títol francès Gigantextes juga amb els vocables gigantesque (gegantí) i texte (text). Es tracta d’un conjunt d’obres que indaga en els aspectes visuals de la paraula escrita. L’espai que sol destinar-se a text s’ha ampliat i extret de la pàgina per a restablir-se en eixe punt on les coses visibles i les llegibles es connecten. Ací, el text pot rebre també la consideració d’imatge. L’ús del color permet diversos nivells de lectura en un enfocament que continua estant al servei de la construcció de significat.
El terme francès pavillon pot significar casa o bandera. Esta peça mostra una llista d’expressions en què apareix eixa paraula escrita amb l’alfabet del codi internacional de banderes de senyalització que s’empra en la comunicació nàutica. En este codi les 26 lletres de l’alfabet es representen emprant cinc colors: blanc, blau, roig, groc i negre.
El de «Urbanització privada» és un terme utilitzat en urbanisme que al·ludeix a construccions similars i construïdes en línia recta al llarg del carrer o carretera.

Hiroharu Mori (Yokohama, 1969 / Japó)
Re:, 2009
Instal·lació de vídeo, vídeo d’alta definició, vídeo monocanal, color, so estèreo, 37’

5X5CASTELLÓ2010 / HIROHARU MORI

L’obra fa un retrat d’unes dones de casa japoneses amb ingressos superiors als 100.000 dòlars a l’any i que se senten orgulloses del seu estil de vida luxós i extravagant. La peça es basa en històries/textos oposats en un fòrum online, en el qual les mestresses relaten al detall la seua existència personal i la seua relació amb els diners que guanyen i gasten, un tema sobre el qual la majoria dels japonesos dubtarien a escriure públicament. Sense canviar una coma, Mori utilitza eixos relats i textos per a donar forma a un guió en què una sola actriu s’encarrega de representar les vint dones. La caracterització realista de cada una va en funció de les seues pròpies paraules. El resultat és un singular vídeo en què, amb un humorístic sentit de la ironia, es denuncia una certa realitat de la societat japonesa contemporània. La peça consta de 20 clips d’entre 40 segons i 4 minuts cada un, amb una durada total de 37 minuts.

Ana Navarrete (València, 1965 / Espanya)
Nadie se acuerda de nosotras mientras estamos vivas. Muerte, represión y exilio, (1931-1941), 2010
Arxiu digital, impressió fotogràfica, 90×300 cm

5X5CASTELLÓ2010 / ANA NAVARRETE

Nadie se acuerda de nosotras mientras estamos vivas. Muerte, represión y exilio, (1931-1941) és un portal web en construcció que pretén sumar-se a les iniciatives que tenen per objecte recuperar i transmetre la memòria històrica.
Són moltes les iniciatives associatives o fundacions privades i públiques per a la seua recuperació dins i fora del territori espanyol, i també hi ha una enorme memòria documental. Però de tota la immensa documentació que podem consultar no trobem arxius que constituïsquen una base de dades des de la perspectiva de les dones, sobre el paper de les dones en la construcció de la República, la posterior repressió franquista i l’exili. Si repassem l’extensa bibliografia sobre el cas espanyol apreciem que l’home és l’eix central dels fets històricament significatius. I, en canvi, ens topem amb molts noms de dones, moltes d’elles anònimes i oblidades.

Tarja Pitkänen-Walter (Varpaisjärvi, 1960 / Finlàndia)
Memory, (1980’s), 2009
Instal·lació pictòrica sobre paret. Tècnica mixta en tres dimensions

5X5CASTELLÓ2010 / TARJA PITKÄNEN-WALTER

La peça al·ludeix a un record bastant còmic de l’artista de la seua estada com a estudiant en l’Acadèmia de Belles Arts de Finlàndia en la dècada dels vuitanta. Davant d’unes teles de colors, el professor havia col·locat a la babalà, però no sense intenció, unes tosques cubetes i pots. Se suposava que els alumnes havien de pintar una naturalesa morta. En eixe moment, davant del groller model de natura morta, l’artista va sentir com li trontollava la noció que tenia tant de la bellesa com de la mateixa pintura. Si s’assumia que la bellesa havia de ser un component del quadre, hauria de ser l’espectador qui la trobara. El resultat va ser que, en les pobres mans d’aquells estudiants, els quadres van acabar representant uns pots i unes cubetes que de vegades semblaven volar per l’aire i d’altres afonar-se en la taula.
Segurament, aquelles naturaleses mortes dels vuitanta presagiaven ja un canvi d’actitud, una actitud contemporània que estava, de fet, ja ací. Valors com la sensibilitat, la calma, la cura, s’havien perdut. Es diria que estem parlant de les condicions socials que dominen en el present!

Marjetica Potrc (Ljubljana, 1953 / Eslovènia)
Tirana – Designs for a New Citizenship, 2009
Paper pintat amb 6 impressions de raig de tinta i 6 dibuixos. Basada en la investigació duta a terme en el marc de Lost Highway Expedition, 2006. Cortesia de la artista i Galerie Nordenhake, Berlin/Stockholm

5X5CASTELLÓ2010 / MARJETICA POTRC

Tirana – Designs for a New Citizenship es basa en la investigació duta a terme per Marjetica Potrc als Balcans Occidentals en el marc de la coneguda com Lost Highway Expedition, o expedició de la carretera perduda, un projecte de 2006.
L’obra reflexiona sobre com refer l’espai públic de Tirana, Albània, després dels canvis polítics que van tindre lloc en la dècada dels noranta, un període caracteritzat per un creixement de la ciutat mai vist, en el qual la ràpida construcció d’una ciutat informal pel ciutadà del carrer va convergir amb el projecte de l’alcalde Edi Rama de pintar les façanes dels blocs de pisos per a crear un paisatge únic. Els edificis pintats que flanquegen les principals avingudes de la ciutat actuen de dues maneres: els seus dissenys deconstrueixen l’arquitectura moderna que oculten i el llenguatge del dibuix s’utilitza com en una performance única que expressa una nova           ciutadania —un nou contracte social— per a una ciutat en transició.

Grethell Rasúa Fariñas (L’Havana, 1983 / Cuba)
Cubiertas de deseos, 2008-10
Impressións fotogràfiques muntades en caixes de llums. Videodocumentació (color, so estèreo, NTSC, Mini DV transferit a DVD, 2’13’’)

5X5CASTELLÓ2010 / GRETHELL RASÚA FARIÑAS

A Cuba hi ha una pràctica que s’ha fet habitual: l’apedaçament. Este s’ha convertit en un mitjà que es fa servir per a donar solucions a coses que més aviat haurien de ser reemplaçades. És una manera de traure-li profit, d’esprémer al màxim, allò que ja no dóna per a més; és l’estètica de la inestabilitat que tracta de resoldre el moment. Les persones han prioritzat solucions d’esta naturalesa a les seues vivendes, ja que no tenen la possibilitat de resoldre’n els problemes constructius. A pesar que un bon nombre d’edificis en unes quantes zones de la ciutat es troben en mal estat de conservació, molts dels habitants continuen vivint-hi i estan preocupats per embellir el seu trosset. Un engalanament particular, amb els recursos i materials que encara que no són els idonis, tracten de canviar l’aparença del seu domicili amb la il·lusió de trobar-ne una de millor. Cobrir el buit, la greixum amb colors, amb els que es tenen a mà, tapar l’error, pretendre fer-lo agradable, porta com a resultat una visualitat especial, una imatge precària que es devela com a metàfora en el seu estat natural.

Analia Saban (Buenos Aires, 1980 / Argentina)
Collapsed Drawing: “Wheat Field with Sheaves (Van Gogh)”, 2006
Làmines de paper tallades amb làser i arxius d’impressió digital tallats amb làser, muntat sobre cartó museològic, 82×104 cm

5X5CASTELLÓ2010 / ANALIA SABAN

En la sèrie Collapsed Drawings, Saban tracta d’explorar el tema de la gravetat. Observant les línies dibuixades, les pinzellades i les formes no com a plànols bidimensionals sinó com a objectes en tres dimensions dotats del seu propi volum i pes, l’artista aspira a investigar l’estructura dels dibuixos: què ocorre quan la seua estructura es desploma? Després de separar les línies del fons del dibuix, estes cauen a terra des del marc, i donen lloc a una composició aleatòria. En este cas, les línies del bell dibuix Wheat Field with Sheaves de Van Gogh es transformen en una desorganizada acumulació de línies escultòriques, al·lusives al tema de l’obra: l’agabellament del blat.
I encara que este procés analític puga semblar-nos destructiu, permet a l’espectador apreciar les pinzellades o els traços del dibuix de l’artista com a objectes complexos que mereixen l’atenció i valoració que dedicaríem a les obres d’art mateixes.

Roi Vaara (Moss, 1953 / Noruega)
Wet Paint Handshake, 2010
Performance-Instal·lació

5X5CASTELLÓ2010 / ROI VAARA

Estendre la mà perquè l’altre l’estrenya constitueix un gest de salutació internacional, un senyal de respecte i amistat. Una encaixada és un acte íntim entre dos individus. En esta obra, la mà que s’ofereix està humida, i en raja pintura blanca. Es tracta d’un gest provocador i d’un truc tan obvi com desafiador. En la peça, l’expressió artística és situacional, i s’expressa a través de la interacció de l’artista amb membres del públic.
Les seues qualitats canvien d’un moment a un altre. Després de cada estreta de mans, el performer es torca una miqueta la pintura en la part davantera de l’esmòquing. Al final, eixe esmòquing arruïnat, la documentació en vídeo i altres restes materials de l’acte s’exposaran com a fruit del procés.

Nico Vascellari (Vittorio Veneto, 1976 7 Itàlia)
Lago Morto, 2010
Instal·lació (projecció de vídeo, so, tres collages)

5X5CASTELLÓ2010 / NICO VASCELLARI

Lago Morto és una obra concebuda per a Rock – Paper – Scissors, una exposició comisariada per Diedrich Diedrichsen celebrada en 2009 a l’espai Kunsthaus Graz. També és el nom de la banda que l’artista va crear com a contribució a la mostra. Este grup musical, en què Vascellari va actuar com a vocalista, va recórrer durant setze dies consecutius Vittorio Veneto, el poblet italià on resideix.
La proposta es planteja donar la volta a eixe model de banda pop artificialment creada, llançada i manufacturada que l’actual indústria de la cultura utilitza per a aprofitar-se de la música popular d’una forma particularment menyspreable.
La instal·lació consistix en una projecció de vídeo i una sèrie de collages. Els vídeos es van gravar en cadascun dels emplaçaments que van albergar les actuacions del grup durant la gira. Els collages inclouen esbossos de lletres així com imatges reunides com a font d’inspiració, i també el material promocional creat per la banda, com fotos o un pòster.
Totes les fotografies exposades les van prendre membres del públic amb càmeres d’un sol ús.