Ulrike Ottinger
Imatge d'arxiu

8 d'abril 2005

19 de juny 2005

Projecte comissariat per Catherine David
Ulrike Ottinger aplega al cinema a començaments dels setanta amb una trajectòria en l’àmbit de les arts plàstiques (pintura, obres sobre paper, fotografia i performance). Realitza la seua primera fotografia als nou anys, a sobre d’una barca pels canals d’Àmsterdam. Després vindrien milers d’imatges —fotografies, col·leccions de postals, retalls de diaris, il·lustracions i diversos documents iconogràfics— construint l’arxiu obert d’una vida i una obra basades en el principi del collage d’imatges i aconteiximents.

Cada imatge «fa al·lusió a alguna cosa que va més enllà d’ella mateixa: a la realitat que la precedeix; a innumerables imatges dels dipòsits d’art, de la cultura quotidiana i del mite, i al cosmos visual de la seua pròpia obra cada vegada més densa. Aquestes fotografies són com encontres entre coses trobades i coses inventades. Són escenes on realitat i ficció, passat i futur, desig i satisfacció, es transformen les unes entre si».

L’exposició a l’Espai d’art contemporani de Castelló convida a recòrrer una selecció d’imatges que introdueixen les complexes relacions que el treball d’Ulrike Ottinger manté amb el món, amb la història i amb la cultura. Un viatge llarg i bonic, greu i encisador al mateix temps, on trobem des d’allò més proper a allò més allunyat, des dels paisatges urbans de Berlín fins a les etapes de Mongòlia, des de les històries d’ahir als decorats d’avui, però que no té res d’exòtic o d’egoista. Ben al contrari, reprén una preocupació per l’altre i una «estètica de la diversitat», digna d’una altra època.

Aquest aspecte al·legòric i benjaminià del seu treball és el que tan meravellosament ha subratllat Eva Meyer: «Les seues pel·lícules són pel·lícules etnogràfiques, fins i tot dintre del seu propi territori. Però sense la reivindicació de representar una altra cultura o la cultura d’un mateix. Ottinger sap molt bé que això no és possible. Allò que a ella li fascina, ho ritualitza en elements efímers, sense cap valor simbòlic; en altres paraules, un artefacte, que pot ser tan confús com precís. Amb aquesta diferenciació ens trobem allí on l’experiència de l’altre esdevé visible, a una pel·lícula que tracta de la impossibilitat fonamental de fer seua aquesta experiència. Els malabarismes entre la desesperació i l’entusiasme d’Ottinger estan provocats per aquesta impossibilitat i condueixen cap a la realització de l’artefacte. És d’aixó del que parle, d’aquest moment al·legòric de distinció, el qual no pot ser ni temptejat romànticament ni reemplaçat mitjançant una intenció crítica, però que es pot veure a les pel·lícules d’Ulrike Ottinger».