Vestigis Invisibles

30 de maig 2014

31 d'agost 2014

La mostra “Vestigis invisibles” presenta els treballs fotogràfics de Mark Adams, Ana Teresa Ortega, Xavier Ribas, Ann Shelton i Vicente Tirado, que són registres d’uns territoris on van dur a terme esdeveniments dels quals no queden vestigis visibles que la fotografia puga retratar. Estes fotografies ofereixen una reflexió sobre la representació del paisatge i la seua memòria.

L’exposició pren com a marc teòric la noció de David Campany de late photography, que defineix com “una classe d’imatge particularment estàtica, sovint ombrívola i prou ‘directa’, que conté una estètica de la utilitat més pròxima a la fotografia forense que al fotoperiodisme tradicional”. Esta mena de fotografia, segons Campany, és un “registre d’un rastre” i “renuncia o no pot representar els esdeveniments i així els cedeix a altres mitjans de comunicació”; adopta així el rol de qui “mamprén, resumeix o pren nota”. Contrària al noció del moment decisiu que introdueix Henri Cartier-Bresson en 1952, “late photography tria arribar tard i rondar al voltant del lloc on l’esdeveniment va passar”.

L’obra del fotògraf neozelandés Mark Adams es vincula a les narratives impugnades de la història colonial dels maoris (indígenes de Nova Zelanda) sense que les seues fotografies revelen, literalment en si mateixes, res de les respectives històries implícites a què fan al•lusió. En la sèrie “Heke ki Te Ao Marama” Adams reprén els passos i retrata els llocs per on va passar la manifestació històrica de 1877, liderada pel profeta maori Te Maiharoa, que va travessar les terres ancestrals del seu rohe (‘districte’) de l’Illa Sud del país, preses per les tropes colonialistes de la corona anglesa.

Igualment, el nou projecte d’Ana Teresa Ortega sobre les presons habilitades per a dones durant la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, continuació de la seua sèrie “Cartografies silenciades”, són un registre dels edificis i les localitzacions específiques on van tindre lloc successos que la fotografia no pot arreplegar de manera directa, sinó només contindre’ls. Estos espais (alguns, edificis de patrimoni històric encara existents; altres, ja desapareguts o ocupats per noves edificacions) no revelen en ells mateixos res del seu tràgic passat, però són l’expressióde la seua memòria, del que hi va passar.

El recent treball de Xavier Ribas intenta reconstruir fragmentàriament, mitjançant la fotografia i material d’arxiu i testimonial, la relació històrica entre un museu provincial xicotet, el Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni, a Vilafamés (Plana Alta), i la incipient revolució política xilena de principis dels anys setanta, liderada pel govern d’Unitat Popular, a partir de la cerca d’una entrevista al president xilé Salvador Allende gravada en 1972 i de la qual s’havia perdut el rastre.

 

En la sèrie in a forest, que Ann Shelton va començar en 2005, l’artista retrata roures presentats, segons el mite urbà pel mateix Hitler, com les plantes de planter als guanyadors de medalles d’or en els Jocs Olímpics de 1936 a Berlín. Shelton investiga sobre les històries respectives i els paradors incerts d’eixos roures, residus de l’Alemanya nazi, que fins i tot es conserven o ja han desaparegut. En el context espanyol, Berlín va guanyar a la proposta de Barcelona com a ciutat candidata als jocs olímpics d’aquella edició. Posteriorment, Barcelona, en protesta a unes olimpíades que s’esdevindrien en el marc de l’Alemanya nazi, va organitzar l’Olimpíada Popular, que a pesar de ser ben rebuda amb un nombre considerable de participants atletes de països contraris al nazisme, alguns dels quals ja havien aplegat a Barcelona, va ser cancel•lada a última hora amb l’inici de la Guerra Civil.

La sèrie “Tumulus”, de Vicente Tirado, arreplega lacònicament tipologies de certs monticles que es van generar en certes zones de la perifèria urbana a la província de Castelló durant el període àlgid de l’especulació immobiliària anterior a la crisi econòmica. Estos apilaments de branques, troncs, residus, terra o rajoles, obra del treball d’excavadores, que Tirado arreplega en les seues fotografies, són al mateix temps un vestigi del que va ser eixe paisatge i un indici d’allò en què el lloc es convertirà.

Exemptes estes fotografies del component humà i del contingut traumàtic o sensible que eixos paisatges contenen, les fotografies dels artistes conviden a una atenció reflexiva sobre els esdeveniments que les seues lents fotogràfiques no arriben a captar.